Na Lidia Falcón, que va ser presidenta del Partit Feminista d'Espanya, comentava (al seu llibre El varón español a la búsqueda de su identidad) el fervor avortista de molts barons a la fi dels setanta quan cridaven desaforadamente en les manifestacions de l'època “Avortament lliure i gratuït!” Segons la senyora Falcón aquest interès masculí, lluny de mostrar una altruista preocupació pels drets de la dona, era conseqüència d'una certa coentor egoista per desentendre’s de la part alíquota de responsabilitat en el bebé resultant: “El aborto [...] es tanto o más ventajoso para el hombre que para la mujer; [...] le asegura la tranquilidad en las relaciones sexuales, [...] no hay nada que perder. Sobre todo para el varón que nunca se tenderá en la camilla del quirófano.” Òbviament, Lidia Falcón considera l'avortament com un dret de la dona. Tanmateix, en la seua argumentació es poden rastrejar algunes de les causes que ens han dut a les xifres exposades pel ministeri de Sanitat en l'Informe sobre Interrupció Voluntària de l'Embaràs en l'any 2006: 101.592 avortaments, d'ells 39.286 en dones menors de 25 anys, quasi 14.000 en adolescents que no arribaven als 20 anys; en el 31% dels casos, la dona ja s'havia sotmès almenys a un avortament i en 1.240 ocasions es tractava almenys de la cinquena interrupció. En efecte, només si s'entén que “no hi ha gens que perdre”, (una vida humana, la pròpia integritat física i moral) poden concebre's aquestes xifres; només en la indiferència, l'egoisme i la maldat dels més de cent mil barons que, sens dubte, han alenat aquests fets poden entendre's uns nombres tan sinistres, perquè “l'avortament té més avantatges per a l'home que per a la dona”, sobretot per als cirurgians (majoritàriament barons) alguns dels quals podrien dedicar-se a temps complet a la carnisseria de dones i fetus (es produeix un avortament cada 5’1 minuts, és a dir, quasi 12 avortaments cada hora); només en una cultura hipersexualitzada, antinatalista i orientada a l'hedonisme pot entendre's, per “la tranquil·litat en les relacions sexuals”, que el cos de la dona s'estiga convertint, exclusivament, en objecte sexual (maleable, reconstruible) per a l'home. Només si considerem l'avortament com un aspecte més de la violència sexual contra les dones estarem en condicions de plantejar adequadament el problema. Mentrestant podem seguir parlant de drets “sobretot per al baró que mai es gitarà en la llitera del quiròfan.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada