De seguida explique la paraulota. Volia dir: s'ha dit que la diferència entre l'estudiant modern i el postmodern és que aquell preguntava al professor per la veritat o falsedat de les seues ensenyances mentre que aquest l’interroga sobre la utilitat o inutilitat de les mateixes. “Açò, per a què serveix”, pregunta l'adolescent desafiador o fastiguejat. Pregunta que, segons Jean-François Lyotard (La condició postmoderna) significa “és rendible”, “produeix poder” No obstant això, que jo recorde, el debat sobre la utilitat de l'aprenentatge estava tenyida en els meus anys de batxillerat, encara, d'ingenuïtat il·lustrada i mitologia del progrés: ens embardissàvem en discussions eternes i amenes sobre la major o menor contribució de les lletres o les ciències al bé de la humanitat. Llatí o Física Quàntica, heus ací el dilema. Temps passat sens dubte, atés que ara la cosa va per un altre vessant: Fa ja uns anys em va sorprendre la intervenció d'un alumne meu (meu no, de son pare i sa mare i la Generalitat Valenciana) després de les explicacions de la primera classe sobre el contingut de la meua assignatura, el sistema d'avaluació i tota la resta; la criatura va alçar la mà (al mateix temps que parlava, puix que alçar la mà per a ells és un gest màgic que dóna dret a l'ús de la paraula) i va amollar tot content “Conta'ns un acudit!” Va ser com caure del burro, o sobre ell, (per a cavall no em dóna el sou) i adonar-me que a la majoria dels meus alumnes la veritat o utilitat de les meues classes no els fa res i només pretenen passar l'estona entretinguts i difusos en la viscositat lletosa del tittytainment “una barreja d'entreteniment mediocre i vulgar, porqueria intel·lectual, propaganda i elements psicològicament i físicament nutritius que satisfarien a l’ésser humà, el mantindrien convenientment calmat, perpètuament ansiós, submís i servil davant els dictats de la minoria que decidiria el seu destí.” La definició és de l'escriptor Gabriel Sala (Panfleto contra la estupidez contemporánea), que tradueix (en castellà) com a “entetanimiento” (“emmamellament”?), el terme encunyat per l'ideòleg neoliberal i assessor de la Casa Blanca, Zbigniew Brzezinski, una bona peça. Les mostres de tittytainment en la cultura adolescent són palmàries: pornografia telecibernètica més blana o més dura, cançons amb dos o tres termes i una o dues notes, gominoles, pastilles i alcohol dolçàs, politons, pel·lícules els arguments de les quals semblen escrits per un mico borratxo en una màquina d'escriure sense tecles, llet amb sabor a puromoro caramel.litzat amb salsa d’hamburguesa... un riu de gelatina electrovirtual que desemboca en l'institut més pròxim i veges així qui mamprén a parlar de La Celestina, L’espill, Descartes, o de geometries no euclidianes. Màxime si considerem que les inspirades normes del nostre sistema educatiu ens obliguen a “partir dels interessos i motivacions de l'alumne”; interessos i motivacions modelats, al seu torn, per aqueix magma ragatanga de l'emmamellament. Un cercle viciós del que és quasi impossible eixir.
3 comentaris:
L'altre dia ens contava un amic, professor d'història a Guardamar, que ja ni tant sols intentava donar classe: entre els que no s'enteraven perquè eren anglesos i els que ni tant sols recordaven l'explicació del dia anterior, havia llençat la tovalla.
De totes maneres, sempre hi ha honroses excepcions (i menys mal!).
Per cert, eres profe de literatura?
Doncs quan jo estudiava el batxiller, ja hi havien alumnes d'aquests, i també dels altrs, com ara. jo pense que la culpa es de profes com el que conta l'Aurora, que abandonen abans d'hora moguts per un prejudici que generalitza abans d'experimentar. I en l'escola estem continuament generalitzant allò més graciós, ridícul o ignorant, i amb aquesta actitud obviem els bons alumnes, que n'hi ha, i més que n'ixen quan els busques.
En realitat, Enric, Aurora, no es tracta de que determinats alumnes siguen així o aixà. No pretenia descriure un tipus particular d'alumnat. D'allò que es tracta és que "estructuralment" (independentment d'aquest o l'altre alumne) el sistema educatiu es un mecanisme més del tittytainment al costat del cinema, el botellot, les novos tecnologies, el sexe, els videojocs, etc., etc.
Publica un comentari a l'entrada