dissabte, 25 de juliol del 2009

La conjuració de les metàfores II

On continua l'exegesi de l'assaig "hablar en cristiano"



Havien quedat (si més no, jo m’havia quedat) en que la identificació casa-país no té base objetiva, que la realitat social vigent l’havia convertida en una expressió, com a molt, lexicalitzada, fossilitzada i que, tanmateix, encara la fem servir com a argument (dic com a “argument”, no pas com a “ornatus”) pràcticament inapellable: “estic en ma casa i ningú m’ha de dir el que he de fer-hi.”
La casa es l’espai privat (de propietat i recolliment), i sobirà, on ningú ens pot manar res (això pensem almenys), per oposició a l’espai públic que, com és de tots, ha d’estar regulat pel dret civil. Per això faig un esforç d’extranyament quant sent allò d’“estic en ma casa” si el referent és el país. No dic que no ho entenga sinò que m’esforce en no entendre -ho. Perquè pense que, més que aclarir el discurs, la metáfora es conjura contra la comunicació i li lleva força a l’argument.
Pel que fa a la llengua és evident que aquesta és, fonamentalment, quelcom social, públic. Compartit. Potser allò més públic, gratuït, donat, que n’hi ha en un món de realitats privatitzades fins a extrems de locura. I llavors, pel seu caràcter públic, quan Tobies diu al seu interlocutor imaginari “no en digues háblame en cristiano” està carregat de raó; però quan diu de seguida “sobretot no m’ho digues a ma casa” (no em digues “háblame en cristiano” perquè estic en ma casa) això no li afegeix força causal (raons) a la proposició. No senyor: no em digues “hablame en cristiano” perquè no tens dret a exigir-me-ho. No cal dir que hom està a sa casa perquè no és de veres (les metàfores sempre són mentides que ocasionalment serveixen per dir veritats.) Si el referent de “casa” fóra l’usual, el raonament seria “escolta tu, en ma casa no em dius tu a mi en quina llengua he de parlar, així que fot el camp o te tire a pataes.” I estaría bé (inclús allò de les patades). Però si el referent de “casa” n’es “el País Valencià”, si estem a la Plaça de la Mare de Déu de València i algú ens diu “háblame en crisitiano”, com que estem a l’espai públic, el raonament hauria de ser més o menys… “Escolte senyor (o senyora) en funció d’allò establert en la Constitució Espanyola, l’Estatut d’Autonomía de la Comunitat Valenciana, la Llei d’Us i Ensenyament del Valencià i demés normes d’aplicació, parlaré en qualsevol de les dues llengues oficials de la Comunitat Valenciana, i a més a més és vosté un (o una) prepotent .”
L’ordenament jurídic, el dret, n’és l’únic criteri argumentatiu a l’espai públic quan n’hi ha un conflicte com el que planteja Tobies al seu assaig. Altrament podrien parlar de les fonts del dret en la història, els costums, etc. Però no és el cas. El cas és que parlem valencià públicament al País Valencià perquè tenim dret a fer-ho i també tenim dret a fer-ho a Valladolid i a Barcelona (no tinc coneixement de què n’hi haja cap norma en contrari). En Barcelona ens entendran (probablement) i en Valladolid probablement no.
Crec que la millor manera d’abordar el conflicte lingüístic és aceptar que mai viurem a un país “normal”, que és pràcticament impossible (ací on vivim) passar un dia sencer sense canviar de llengua, que la nostra convivència pública és, si més no, una espècie d'overlaping linguistics (si es pot dir així, que jo d’anglés em vaig quedar en smoke on the water) on podem trobar interlocutors en situacions públiques i privades, formals i informals. Si informalment topem amb un cercabregues que ens demana cristianitzar la llengua podem, informalment també, dir-li “vaya usted al guano.” I si la demanda es produeix en un context formal, doncs llei i ordre. Serà per lleis…
Ara bé, si tractem aquest tema (si continuem tractant aquest tema) des d’una posició essencialista, si acudim a termes com ara “ser”, “casa”, “tresor”, “herència”, “fills”; si entrem al terreny íntim del “jo” que accedeix a la pròpia realitat, al ser, en tant que parlant d’una llengua (“no puc expressar-me, expressar-me jo, a banda de les coses que expresse”); si fem això hem d’admetre allò que s’infereix de les metàfores, allò que les paraules (com deia Vinyoli) “transparents, oculten”… Però això (les reflexions de Tobies cundeixen molt) queda per a una tercera entrega.

dimarts, 14 de juliol del 2009

La conjuració de les metàfores I


Introducció a la crítica, per ara inconclusa, de l’assaig “hablar en cristiano” del llibre Idees i paraules de Tobies Grimaltos.


Vaig sentir una vegada Iñaki Anasagasti alegoritzar (comparar, si més no) l’Estat Espanyol amb una comunitat de veïns. En concret deia que la comunitat decideix sobre els espais comuns (per exemple si es posa o no un test amb un ficus a l’entrada) però que no s’ha de decidir en una junta de veïns (supose que l’equivalent seria el parlament espanyol) si els que viuen a la porta número cinc han de posar la foto del iaio al menjador o al dormitori: cada pis és una comunitat autònoma que pot decidir per si mateixa allò que l’importa, i la foto del iaio… doncs, el pressupost anual o una foto de veres de Sabino Arana. Diuen els francesos (o algun francés va dir) que “comparaison n'est pas raison” i la veritat és que la “comparaison” d’Anasagasti, a banda de vulgar i poc ocurrent, no té massa base: imaginem-nos, a l’inrevés, que al veí del tercer se li passa pel cap comparar la comunitat de veïns amb l’estat amb dret de mobilitat sense limitacions i decideix mudar-se a viure a casa nostra. Potser no és aquesta derivació hippie i llibertària allò que proposa Anasagasti, ans al contrari: que cada autonomia siga una casa pròpia amb la porta tancada i els habitants dels altres pisos, doncs això, veïns que podem saludar fredament (o no) a l’ascensor. Com què quan vaig sentir això pensava anar uns dies a Anasagastiko etxea (val a dir: al País Basc), vaig pensar “caram! Em faran netejar-me els peus en una estoreta abans d’entrar? I, com hauré de dir: …Buenasssss, que hi ha algú? I, qui eixirà a rebre’m?: Ay la hostia! Pasa pues y el pisito verás…”
Tonteries per a passar l’estona. A més a més, se senten tantes voltes comparacions que impliquen una casa que ja ni ens adonem: mira tu que fins i tot els socialistes parlaven de la “casa comuna de l’esquerra”… Tanmateix sembla que, de vegades, una metàfora gastada reviscola i ens sorprén amb nova força: un temps després de sentir l’ocurrència d’Anasagasti vaig veure una pel.lícula titulada en castellà El buen pastor. En un moment donat un agent de la CIA (Matt Damon) negocia amb un mafiós (Joe Pesci) per un afer relacionat amb Cuba i el capo li amolla a l’espia, diu: “els italians tenim la família; els negres, la música; els irlandesos, l’església… però els tipus com vosté, què tenen?” I l’altre, un wasp gelat, impassible, quasi sense moure un múscul va i diu: “Els Estats Units d’Amèrica. Vostés només hi són de visita.” Heus ací una altra volta, implícitament, la metàfora de la casa com a nació: a la casa d’un altre anem de visita, a un altre país anem de vacances o per treball o per estudis, però no solem dir “m’en vaig a visitar els anglesos”, si no volem donar-li a l’expressió cert extranyament quasi literari. A la fi, si la comparació d’Anasagasti semblava treta d’"Aquí no hay quien viva" o "La que se avecina" (sèries de televisió plagiàries al seu torn de La rue del Percebe, 13, que això sí que era bo)… Per on anava? Ah, sí… La metàfora de l’agent de la CIA té més a veure amb el western: “doneu-li aigua al vostre cavall i després aneu-vos-en de les meues terres, de la meua propietat, foraster. Teniu fins a la caiguda del sol, ni un minut més…”
Ben mirat la identificació casa-país té quelcom de tel.lúricament arcaic. Vull dir: les metàfores han de tindre una base semàntica que faça de vas comunicant entre els significats dels termes identificats. Així podem dir “ulls de maragda” perquè el color verd, comú al significat d’ambdues paraules, permet formar la imatge i plenarla de sentit. Ara bé, entre “casa” i “país”, quin significat ens permet el comerç metafòric? Òbviament: vivim a la casa i vivim al país, llavors casa i país són llocs on vivim… No ho tinc tant clar. També vivim al carrer o al lloc de treball i no s’ens ocurreix dir “de fora vindran que del carrer ens trauran” La nació no és el “carrer” o la “fàbrica”, n’és “la casa” (inclús el carrer i la fàbrica poden ser la casa) perquè el vincle semàntic entre ambdós termes és d’ordre ètic: a la casa i a la nació hi són “els meus”, la família, els que parlem una mateixa llengua i tenim els mateixos costums. Tanmateix aquesta eticitat identitària fa temps que s’ha trencat. Els límits difusos entre "públic" i "privat" del món tradicional que permet identificar casa i nació (“el lloc on visc ambs els meus”) fa temps que han quallat en dos àmbits quasi antagònics: la societat civil reglada per l’estat te poc a veure amb la prolongació de la llar que era l’explotació agrària comuna, el taller familiar o el mercat de la plaça. I aquesta llar de portes obertes als altres-que-també-són-meus fa temps que ha esdevingut pràcticament una confederació d’habitacions (la “república independent de la república independent de ta casa”, que diu la propaganda d’una botiga sueca). Si encara entenem (o busquem donar-li significat a) la metàfora casa-nació (que, objetivament, és una “imatge visionària”, ço és, una “metàfora irracional”) és per una nostàlgia (si m’ho permeteu, una mica reaccionària) d’allò premodern…

dimecres, 8 de juliol del 2009

Sobre l'ensenyament III (fragment d'un informe acadèmic. Està en castellà com va ser escrit originalment)



[…]
Para acabar este ensayo de pesimismo queremos referirnos a algo que nos concierne directamente en nuestra condición de profesores de Lengua y Literatura Española: lo que consideramos una disminución radical del carácter preeminente que el estudio de la lengua ha tenido en la tradición de la escuela. Podemos sintetizar el cambio de perspectiva a través de una anécdota personal: en uno de los inacabables cursos de formación permanente del profesorado a los que nos sometemos de manera periódica, escuchamos la siguiente afirmación: “nosotros nos hemos formado en una tradición gramatical dirigida exclusivamente al estudio de la Lengua (incluso se citaba el nombre de un ilustre y ya fallecido académico como responsable último de esta tradición a través de sus libros de texto, don Fernando Lázaro Carreter vamos) descuidando el desarrollo de la competencia discursiva, de la capacidad de comunicación, y son justamente esas destrezas las que hemos de desarrollar en nuestros alumnos”. Es decir, el cambio de paradigma privilegia el Habla sobre la Lengua. Uno de los compañeros que asistían al cursillo (continuamos con la anécdota) le comentó a la ponente que, al menos ella en concreto, parecía disponer de grandes dosis de competencia comunicativa siendo, sin embargo, que se había formado en un ámbito académico ajeno a estas preocupaciones; luego la tradición gramatical impugnada parecía producir las capacidades ahora requeridas. La respuesta fue “no gracias a, sino a pesar de”. Si esto es cierto (y dudamos muy mucho de que lo sea) nuestra formación lingüística ha actuado como rémora para el desarrollo de nuestra competencia discursiva. […] Nos interesa destacar el efecto sobre la conciencia de los profesores de la pérdida de importancia de los estudios gramaticales y literarios en los curricula. Históricamente, el aprendizaje orientado a la producción (artesanal, industrial o postindustrial) y centrado en las clases populares ha desconfiado de la enseñanza de la gramática hasta el punto de llegar a prohibirse en determinados ámbitos educativos[1]. En nuestro tiempo tal actitud sería inadmisible a pesar de que nadie ha alzado su voz para denunciar el destierro absoluto de los estudios lingüísticos en la Formación Profesional Específica. Es más, la presencia de una asignatura como la nuestra lastraba la “dignificación” de la FP. Prohibir o excluir la Gramática en los planes de estudio viene a ser lo mismo. Admitamos (a regañadientes) que un futuro técnico medio o superior no necesite ninguna formación lingüística, ni siquiera el desarrollo de capacidades discursivas, y veamos qué ocurre en otras etapas educativas.
En otro tiempo (amarga nostalgia) la distribución de la materia lingüística y literaria obedecía a unos criterios cuando menos razonables. Estudiábamos Lengua (es decir, Fonología, Morfología, Semántica y Sintaxis, con alguna incursión momentánea, en los años setenta, en la Lingüística General y sus grandes escuelas) y Literatura (es decir, Historia de la Literatura y nociones más o menos amplias de Retórica, Métrica y Critica Literaria). Este conglomerado de disciplinas se jerarquizaban privilegiando la Sintaxis y la Historia de la Literatura (en algunos casos el Comentario de Textos). Otros aspectos lingüísticos o bien se daban por supuestos (la ortografía), o bien se contemplaban como un resultado natural del proceso educativo y vital: la capacidad de expresar ideas de manera coherente y cohesionada, la capacidad discursiva, comunicativa. La base de este planteamiento se sitúa en la convicción de que una correcta actuación debe fundamentarse en una adecuada competencia. En esencia, lo que hemos vivido como estudiantes de Lengua y Literatura se resume en jerarquización de conocimientos y distinción clara entre dos niveles de acceso a la realidad: uno cambiante, opinable, si se quiere “aparente” y otro inmutable, demostrable, si se quiere, “real”. La sombra de Platón es alargada... Aquella disciplina nos ha acostumbrado a que toda Habla tiene su Lengua, a que toda apariencia necesita de la reflexión teórica para ser comprendida. Y esta petitio principi se extendía a las demás disciplinas, fundamentalmente a la Historia, pero también a la Filosofía y a las Ciencias. Y nos acercaba al ideal ilustrado (sapere aude) desde la conciencia de que el saber necesita de esos momentos, empírico y racional, que han de relacionarse dialécticamente mediante el atrevimiento, el esfuerzo, el sufrimiento incluso. En el transcurso de los años quizás sea ésta la mayor pérdida del mundo de la enseñanza[2] en el que la Lengua y la Literatura han pasado a ser un conglomerado indigesto que se estudia en mucho menos tiempo, sin ser diferenciadas como áreas separadas y sin jerarquizar disciplinas tan diversas como la Sociolingüística, la Gramática Textual, la Sintaxis, la Lexicología, la Lexicografía, etc., naturalmente con nombres nuevos y sonoros (usos de la Lengua, estudio del sistema, técnicas de expresión).
[…]
Queremos hacer hincapié en la falsedad sustentada por algunas voces que intervienen en el debate pedagógico contemporáneo en el sentido de que es necesario respetar (dar carta de naturaleza) al código restringido, a un supuesto lenguaje popular sobre el que se impone casi de forma fascista la pretensión del profesor de Lengua de mostrar la estructura en que se sustenta nuestra actuación lingüística. Dicho sea de pasada, como estudiantes proletarios nunca hemos sentido por parte de nuestros profesores esa supuesta humillación, ese choque brutal entre nuestras hablas familiares y los usos académicos. Antes al contrario, lo percibíamos como ampliación de horizontes en la escuela y en la vida. Y ya como profesores hemos sentido la satisfacción de contribuir decisivamente a estructurar la mente de nuestros alumnos para la comprensión de los hechos históricos y de la reflexión teórica sobre ellos, para la distinción entre las Ciencias y sus objetos de estudio (Habla, Lengua) para caer en los últimos tiempos en un páramo de datos indiferenciados en los que es imposible introducir un principio de orden porque se ha decretado que todo vale, que sólo existe la doxa y no la episteme (en todo caso convertida en tecné de andar por casa): el mundo de la caverna repleto de teléfonos móviles, ordenadores y mandos a distancia donde resuena, tenebrosa y unánime, la voz de Syme, el filólogo de 1984: “¿no comprendes que la finalidad de la neolengua es limitar el alcance del pensamiento, estrechar el radio de acción de la mente?”.

[1] “Instrucción de Corregidores del 15 de mayo de 1778 [...]: ‘En donde hubiere casas de expósitos, desamparados, niños de doctrina u otros semejantes [...] cuidarán los administradores y superintendentes de dichas casas que se aplique precisamente a los niños que se críen en ellas a las artes y oficios, como está mandado por las leyes; a cuyo fin no permitirán en observancia de la ley, que haya estudios de gramática en dichas casas’”. Citado en Varela, Julia y Álvarez-Uría, Fernando: Arqueología de la escuela. La Piqueta. Madrid, 1991.Pág. 288.
[2] Vid., en este sentido, el artículo “La escuela del capitalismo total”, en Le monde diplomatique. Edición española. Núm.75, enero de 2002

dilluns, 6 de juliol del 2009

Notícies d'Irlanda



D'Irlanda arribaren fa poc notícies desoladores. Notícies que il·lustren de manera despietada la maldat dels homes. I aquesta maldat, la crueltat exercida sobre el dèbil, nia com una serp al si de l'Església Catòlica. Sóc molt propens al sarcasme però no puc cercar cap eixida. L'Església és obra de Crist, però els seus membres són homes i alguns d'ells (molts d'ells, fins i tot la majoria d'ells) són perversos. I la totalitat d'ells, pecadors. Jesús de Natzaret, el Crist, va dir que tots els pecats serien perdonats excepte la blasfèmia contra l'Esperit Sant, però també va dir, amb més calor encara, que qui peque contra els xiquets no tindrà perdó:
Mateu 18:
1 Aleshores els deixebles s'acostaren a Jesús i li van dir: "Qui és més important en el Regne del cel?"
2 Jesús féu venir un xiquet i el posà dret enmig d'ells,
3 i els va dir: "Us ben assegure que, si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas en el Regne del cel.
4 Per tant, aquell qui es farà petit com ara aquest infant, serà el més important en el Regne del cel.
5 I qui aculla un infant com aquest en nom meu, a mi m'acull.
6
Si algú escandalitzava un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li penjaren al coll una roda de molí i l'enfonsaren al mig del mar.
7 Ai del món, per causa dels escàndols! Perquè els escàndols són inevitables, però ai de l'home que provoca l'escàndol!
10
Mireu de no menysprear cap d'aquests menuts, perquè us dic que els seus àngels en el cel veuen contínuament el rostre del meu Pare celestial.

Nicolás Berdiaev, va escriure un opuscle titulat Dignitat del Cristianisme i indignitat dels cristians on mostra que els atacs al Cristianisme es fonamenten, precisament, en l’evidència de la falta de correspondència entre el comportament dels cristians i el codi ètic que diuen professar; és a dir, la immensa indignitat dels cristians destaca sobre la immensa dignitat moral del missatge del Crucificat. Les notícies d'Irlanda són molt doloroses. Crec que puc resar pel meu enemic (encara que no sé si en tinc algun), però no podria resar per éssers a qui Jesús va maleir per a sempre per “menysprear cap d'aquests menuts.” Podem injuriar fins a l'esgotament els miserables hipòcrites, els bisbes indignes que oculten el mal, les ordres religioses que van admetre a la bèstia en sa casa, a l'Església tota que tantes vegades en la història ha estat la Gran Prostituta de l'Apocalipsi de Sant Joan... Però gens d'açò frega amb el seu llot ni tan sols una coma de l'Evangeli.
El meu fill dorm en braços de sa mare.

Lloat siga Jesucrist.

dijous, 2 de juliol del 2009

Sobre l'ensenyament II (resposta a l'entrada "Les tisores" de l'Observatori de la ciutadania.)

Enric, em sap malament, de veres, estar en desacord amb algú que, com és evident en el teu cas, defensa l'ensenyament públic, però crec que algunes de les coses que dius (a l’entrada del teu bloc titulada “Les tisores”) són més a prop de la demagogia que de la realitat.

Intentaré ordenar les meues objeccions:

1.- “Han apartat els inspectors habituals, entre els quals hi ha alguns massa sentimentals què xafen els centres i els acaben agafant carinyo. No, millor un cervell sense ànima, el perfecte conductor d’un programa informàtic elaborat amb uns límits marcats i insuperables, una altra màquina, però humana.”
En vint anys de dedicació a l’ensenyament públic (hi inclosos sis com a director d’un institut que va anticipar la reforma) no he conegut cap inspector que no fos un buròcrata més interessat en quadrar els números i tindre tota la paperassa a punt, que en la qualitat de l’ensenyament. No dic que la condició de “buròcrata” en alguns no fóra “malgre lui” però el resultat era el mateix: un professor de filosofia fent classe de castellà (en COU!) amb díhuit hores quadrades. Vull dir que la tendència de l’administració (en tant que organització burocràtica) a veure un forat i omplir-lo amb la primera peça que trobe a ma, encara que siga a martellades, no es privativa d’aquest govern.

2.- “I no és que estem en contra de l’optimització de recursos públics, al contrari, és la garantia de millora del funcionament de l’escola pública.”
Si no recorde malament, va haver-hi un temps en què les “hores de dedicació” actuals n’eren “hores de reducció per càrrec” i no eren acumulables. Ara com ara pot ocòrrer el següent (és un exemple real): un cap de departament (amb tres hores de dedicació al càrrec) és al mateix temps professor de l’àmbit socio-lingüístic d’un Programa de Diversificació Curricular (amb tres hores més de dedicació) i també tutor d’un grup ordinari de 4t d’ESO (dues hores, de les quals una és individualitzada i no apareix a l’horari dels alumnes) Totes aquestes hores tenen consideració de “lectives” i, per tant, tenim que aquest company fa deu hores de, diguem-ne, pissarra. Pot passar (entrem en el terreny de la hipòtesi però no gens extranya) que, d’aquestes deu hores, dues siguen d’activitats alternatives a la religió i millor no entrem en algunes matèries optatives... Tinc un amic que va vindre fa poc traslladat d’allén les nostres fronteres autonòmiques, on governa feliçment el progressisme stakhanovista, i es va quedar bocabadat de veure com pràcticament cap professor, als nostres instituts, fa díhuit hores completes de classe. Al meu parer la realitat actual del nostre sistema educatiu (compte que dic “sistema” i no “gestors del sistema” es caracteritza per una absoluta dispersió i malbaratament dels recursos humans i intelectuals: fa poc al meu institut discutíem si el professorat de guàrdia ha d’obrir i tancar les portes per a que l’alumnat ixca a l’hora del pati. Tant se val: per la mateixa regla de tres els conserges hi poden substituir els professors absents... Total, amb mantindre l’ordre (“ei, si pot ser”) ja n’hi ha prou. El cas és que n’eren el més progressistes els que defensaven (supose que per no haver llegit Lukacs) això que tu denuncies, que “totes les persones són iguals davant la llei i per tant intercanviables.” Pense que “l’optimització de recursos públics” hauria de començar per permetre als professionals de l’ensenyament ensenyar les seues matèries... Ja sé, ja sé, açò és abordar un tema molt complex, però la racionalització mesquina de la Conselleria és una goteta en un mar fosc, fred, brut, d’irracionalitat.

3.- “Però el problema és que ací no es busca optimitzar recursos per tal de millorar-la [l’escola pública], sinó tot el contrari, es busca ofegar la qualitat i la bona imatge amb la que poder competir amb la privada.”
Enric, disculpa’m, però estic sentint el mateix des que (quan era estudiant de tercer de BUP) ens manifestaven contra la llei de centres d’UCD. I estic cansat (literalment cansat) de sentir als alliberats sindicals explicar-nos (què llestos que són, mare!) les intencions ocultes de qualsevol mesura de l’administració. Es diu oculta per dir alguna cosa, perquè, al final d’un alambinat discurs, sempre és la mateixa història: “volen privatitzar l’ensenyament” Mira tu quina notícia. Amic Enric, company: “la qualitat i la bona imatge” de l’escola pública és un capital social que han (hem?) anat dilapidant d’ençà la promulgació de la LOGSE en bona mida amb la col.laboració (podrien dir complicitat?) de molts professionals amb una “vaga astronomia” de bones intencions inconcretes: una mica d’institución libre de enseñanza, un xic d’ateneu llibertari, un poc d’escola d’estiu del País Valencià amb Gonzalo Anaya de pontífex màxim (altrament, algú coneix qualque llibre d’aquest home a banda de ¿Qué otra escuela?), un pessic de constructivisme i alguna lectura de Montessori et Voila! Un curset del CEFIRE. Per cert, ara son les 23:31 i acabe de tornar de sopar amb la família i uns amics del gremi. He parlat del comentari que estic escrivint (aço d’ací que esteu llegint) i em diuen que els camarades que governen a Catalunya han obert la porta a la concertació del batxillerat. Fíate de la Virgen y no corras que diuen els nostres veïns de l’esquerra del mapa.

4.- “I ja ho veieu, amb una calculadora i unes tisores hem aconseguit enfonsar un poquet més l’escola pública i, a més, escarmentar a tots aquestos rojos que ens han criticat amb tanta voracitat.”
Els “rojos” que n’hi han als claustres de professors... Vinga home, Enric, no faces bromes.