dilluns, 17 d’agost del 2009

La conjuració de les metàfores V


S'acaba l'estiu i aquesta crítica no s'acaba mai i el meu interés primer era criticar els articles "Per què anem als cementeris" i "Tu hauries de creure" però el fat m'ha guiat per un altre camí. Que hi farem!


“Hablar en cristiano” és un text amb carácter climàtic. Val a dir, la intensitat de la indignació del jo auctorial envers el tu va in crescendo cap al final de l’article. Aquest comença amb “no em digues ‘háblame en cristiano’” i acaba dient “no goses de tornar-me a dir ‘hablame en cristiano’!” , mentre que al tram final trobem la següent gradació ascendent: “ni tan sols et retrac…”, “allò que et recrimine…”, “per culpa teua”, “això no t’ho perdone.” Els últims paràgrafs dibuixen, per tant, un “tu3” absolutament antagònic i molt difícil d’identificar amb un tipus social definit. Potser estem davant d’una personificació de tot el procés de diglossització del valencià des del compromís de Casp ençà? Qui és eixe tu3?, Germana de Foix?, Felip V?, Franco? Ves i busca. Més aviat sembla una apòstrofe dirigida al conjunt de circumstàncies histórico-político-legislatives que han condicionat el desenvolupament vital de l’autor, la construcción del seu “jo” on la component lingüística i la vocació literària hi juguen un paper determinant: “…no és la meua llengua i en ella no sóc jo”, “m’has privat durant anys i anys de la possibilitat d’expressar-me, de ser jo.”: scribo meam linguam ergo sum.
És comprensible la inquina de l’autor, doncs eixe “tu” esdevé un mecanisme d’alienació. No ser “jo” n’és dur una existència inautèntica, estar habitat per un altre, posseït, alienat. Ara bé, tot depén de quina siga la font del “jo”. Supose que hom és en tant que relligat a una font del ser. Tradicionalment aquesta Font n’és Déu i som en tant que fills de Déu mitjantçant el lligam de la Gràcia. L’enemic que ens fa perdre la Gràcia de Déu (el pecat) n’és una forma d’alienació. El pecat ens deslliga de l’ésser autèntic i el pecat més gran, imperdonable, és la blasfèmia contra l’Esperit Sant. Després de la mort de Déu la fauna humana ha buscat altres fonts de l’ésser personal: hom és en tant que nus d’un conjunt de relacions socials determinades històricament cap al progrés material i moral de la humanitat. Prendre conciència d’aquest procés determina el nostre ésser. Història-consciència (de classe)-persona, n’és una proposta d’adquisició del “jo” on poden interferir diversos factors d'alienació. També podem negar qualsevol font del ser i caure en la consciència desgraciada de la nostra existència inexplicable al costat del No Res al que són destinats inexorablement. Fins i tot podem decidir-nos per l’anòmia bastarda de les masses que es maten per ser masses en una celebració esportiva o al funeral de lady Di. Tobies opta (com diu Kyrby York) per la solució romàntica de ser en tant que poble: “seràs, per a sempre, poble […] tu seràs la paraula viva […] allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble.” (V.A. Estellés) Poble (casa, nació)-llengua-jo. Bé, n’és una possibilitat.
Vull remarcar-lo: una opció, dins la pluralitat axiológica del món postmodern etc., etc. El mateix Tobies Grimaltos ho diu al pròleg d’Idees i paraules: “si tractem qualsevol assumpte humà, […] dir la completa veritat és impossible […] cal adoptar una perspectiva […] Què és el que fixa el focus? Obviament la nostra –la meua- idiosincràsia: la meua manera de sentir i de pensar, les meues preocupacions, els meus coneixements i les meues lectures.”
Obviament. Tanmateix també és obvi que no tots els focus, totes les perspectives, permeten obtindre el mateix grau de veritat i com diu Tobies “jo crec en la veritat” (curiosament aquesta creença no pot esdevindre coneixement doncs incorreria en circularitat tot considerant que el coneixement n’és creença vertadera i justificada… però aquesta és una altra història. Centrem-nos). Si aceptem que en el tractament dels assumptes humans és necessària (epistemològicament necessària) l’adopció d’una perspectiva personal, i aceptem que aquesta sempre será una “vista parcial”, cal investigar el grau de desviació desde la “veritat” fins a la “parcialitat”. Com que no podem partir d’un coneixement directe de la veritat haurem de considerar les deficiències (ço és, les contradiccions internes) del focus.
És a dir, investigar si “ser de poble i parlar valencià”, com a sustància ontológica del “jo”, és un punt de vista adient per a contemplar el món i la pròpia persona.

dimecres, 12 d’agost del 2009

La conjuració de les metàfores IV

On es refereixen històries amables molt profitoses per al bon regiment de la nostra vida comuna i segueix la crítica del discurs "Hablar en Cristiano."


A banda del lumpenproletariat (social o intelectual, uniformat militar o civilment) amb tendències autoritàries congènites, poca gent exigeix amb mala bava que li parlem cristianament. Pense que la majoria del veinatge amb competència parcial en valencià demana disculpes per no entendre algunes paraules, sol.licita que anem espai al parlar i fins i tot s’avergonyeix de no poder mantindre la conversació en la mateixa llengua de l’interlocutor. Aquesta gent conforma un grup que a l’article de Tobies ve assenyalat[1] amb alló que podrien dir “tu2”: “Perquè sé que no m’entens, et parlaré en la teua llengua. Però no abuses i no em demanes sempre aquest esforç. A les visites se les atén amb tota cortesia i no se’ls deixa llevar taula. Però si es queden, aleshores han d’acostumar-se a la quotidianitat i col.laborar-hi. No voldràs que continue llevant taula sempre jo!”
Potser aquest passatge és el que més m’ha cridat l’atenció. De fet n’és el que ha motivat aquesta retafila de comentaris, doncs l’exemple metafòric que acompanya les dues primeres oracions em sembla desafortunat i no reforça sinò que enterboleix el raonament, tot considerant que les persones que n’han vingut al País (deixem a banda els turistes) no hi són de visita: han vingut per a quedar-se. No són visites. Són veïns. I, de fet, la seua ocupació principal no només és llevar taula, sinó també parar-la, i escurar, i fer els llits, i agranar… I patir també lingüísticament, que ningú té el monopoli del sofriment per causa de la llengua.
Com diria Sofia Petrillo: Barcelona, mitjans dels anys cinquanta del segle passat. Ma mare (la meua, no la de Sofia Petrillo), treballava de minyona (que diuen allà al nord) a casa d’una dona de la petita burgesia catalana (la senyora Quimeta). Aquesta li va dir un dia que netejara la finestra. Com que ma mare no s’atreviria mai a dir-li a ningú que li “hable en cristiano” i menys encara a la “señora” es va cuidar molt de preguntar i va tractar de deduir-ne el significat d’aquella paraula estranya. Va concloure que la “finestra” hauria de ser alguna cosa molt “fina” com ara una figureta de porcellana. Però no va trobar-ne cap a l’habitació que estaba netejant i, a la fi, va baixar a la botiga de la senyora Quimeta i li va dir que no trobava la finestra encara que havia escorcollat fins i tot baix del llit. Tots els circumstants van esclatar en rialles i ma mare, afrontada, sense saber de què reien es ficà a plorar.
No és cert, com diu Tobies a “Ser de poble i parlar valencià”, que “els de pobles castellanoparlants […] tenien una possessió que els de la ciutat respectaven i anhelaven: la llengua castellana. Els valencianoparlants eren doblement de poble, o eren els únics de poble”. No és cert perquè els que veníem de fora (per favor, no em digues que de visita!) tampoc no eren posseïdors de la “llengua castellana” sinò, com a molt, d’un “castellano mal hablao”, mentre que a València, segons la xicoteta burgesia coenta de la ciutat, es parlava “castellano, mejor que en ninguna parte de España”. L'infra-burgesia de la ciutat, intelectualment indigent, identitàriament destroçada, no volia el castellà en tant que llengua sinò en tant que signe de distinció propi de la burgesia de de veres… Com també el proletariat andalús: un oncle meu em va demanar (com a estudiant de “cosas de letras” i co-propietari de la “Lengua”) que li ensenyara a parlar bé el castellà (a ell que tenia un vocabulari molt més ric que no jo!) perquè a la fàbrica l’habien fet encarregat i havia de parlar amb freqüència amb els caps… que venien de Catalunya i d’Alcoi i parlavem un castellà velaritzat i sonoritzat que esmussava.
Si la gent que pertany al conjunt assenyalat amb “tu1” (ço és, els ignorants autoritaris) no poden modelar el “jo” (doncs són com una cagarrita en el camí), la gent de la classe “tu2” no pot ser objecte de refús, perquè també són els nostres i reclamen la solidaritat (de classe universal abans que de nació particular) de tots els que s’han sentit alguna volta (com diu Tobies) “condemnat durant molts anys al silenci.”
Continuarà.

[1] Nota bene: a “Hablar en cristiano” només apareix un “tu” però em sembla difícil construir un únic destinatari ideal assenyalat amb aquest deíctic, doncs conforme avancem en la lectura pareix canviar i ajustar-se a models socials diferents.

dimarts, 11 d’agost del 2009

La conjuració de les metàfores III


On continua (però no conclou) l'anàlisi del text de Tobies ("Hablar en cristiano") tot investigant a qui es refereix l'autor quan diu "tu".



Trobe que no és injust qualificar d’essencialista el tractament que fa Tobies del conflicte lingüístic valencià si considerem els termes que fa servir. Si més no, el jo que parla, immediatament identificat amb l’autor del text, la casa entesa com a nació i la llengua com a vincle d’ambdós extrems, com a aquella instància que lliga ontològicament l’individu amb el seu poble: “no és la meua llengua i en ella no sóc jo.” Arribar a tindre un jo a ser subjetivament, conscientment, més enllà de la mera objetivitat, és impossible, per a Tobies, “en una llengua que no fos la seua materna”
Ara bé entre el “jo” i la “casa” que li’n dóna identitat hi apareix un ésser pertorbador que interfereix al lligam de la llengua: el “tu” a qui, retòricament, apella el text i que, com a pervers polimorf, adquireix diverses personalitats.
El “tu” assenyala, en primer lloc, a una persona prepotent que exigeix autoritari, ignorant i monolingüe que parlem en castellà. De què conec jo a eixe bròfec? Ah, sí! N’és el caporal de la Infanteria de Marina (uniforme mimetitzat, ulleres de sol, boina negra, rellotge amb la bandereta bicolor) que a dos metres de distància va amollar “¡qué asco!” quan ens va sentir (a un xic de Barcelona i a mi) parlar en català i, incontinent, s’ens va apropar i amb ràbia va dir: “Al menos por educación, por educación (dues voltes) cuando haya alguien delante que no entienda el catalán, hablen ustedes en castellano.” Saludàrem militarment i a l’uníson cridàrem “¡a la orden de usted, mi cabo!” La qual cosa dita ens allunyarem, tot cagant-nos en la mare que l’havia parit, per a continuar la conversa. És possible una intromissió més palmària en la casa d’una persona (la conversa privada i amistosa) que aquesta? I de qui venia? D’un autoritari minúscul amb complex (motivat) d’inferioritat que buscava acollonir dos reclutes quan, de fet, bastants suboficials i oficials parlaven en valencià.
Anys després m’he tornat a trobar el caporal travestit en pare d’alumne. Havia canviat l’accent andalús per un deix de Castella-La Manxa, la boina i l’uniforme per una calba incipient, una camisa amb quasi tots els botons despassats, pantaló curt, espardenyes i la mateixa mala llet. Ara ja no hi som davant de la màquina de café del pati d’armes del Tercio de Levante (quina manera més tonta de contar la mili) sinò a l’aula multiús d’un institut i veig l’interfecte com remuga, incòmode, en la cadira; com mira al voltant buscant complicitat en els altres i com, finalment, esclata: “¡Oiga, por favor! Yo entiendo casi todo el valenciano; no lo hablo, pero… (ara ens conta la seua vida) …y muchas palabras no las entiendo, que parece más catalán que valenciano (Déu meu! ara ix el filòleg de taverna)… Así que a ver si podría hablar en castellano.” Cabotades d’aprovació emfàtica d’alguns, sospirs resignats d’uns altres i alguna veueta amb marcadíssim accent de l’Horta i comprensiva condescendència que diu… “es claro,… por educasión… si no lo antienden el valensiano…” Qué hi farem? Ara toca perdre uns quants minuts explicant-los (en castellà per a que es queden contents) que el director d’un institut té l’obligació legal de potenciar l’ús social del valencià i que si algú té alguna dificultat en la comprensió del discurs, després i personalment li ho explique tot altra volta, home. Hala! Ja podem continuar en valencià.
Potser el primer tipus és allò que Lain Entralgo defineix com a “mal bicho” i cal defugir-lo: total, tampoc n’hi ha tants. I l’altre, l’únic que vol es contar als amigatxos en el bar: “¡Qué! Que lo puse firmes al tío. Mucho director y mucha hostia pero le dije, digo, a mí me hablas tú en castellano, que ya está bien, hombre. Además que eso no era valenciano sino catalán. Que, oye, a mí el valenciano me gusta y yo también digo me cagen la mare que ta parit. Pero los maestros… con las vacaciones que tienen y lo que cobran y hablan en catalán encima. Ahora que a mí no, ¿eh? A mí o me hablan en castellano o…” I l’amic meneja el cap, fuma, beu la cervesa de la botella mateixa i després comencen a parlar de futbol.

I jo em pregunte, són tant importants aquesta gent com per a determinar allò que sóc jo? Supose que no. I supose que el “tu” a què es dirigeix Tobies ha de tindre més entitat que aquestos desgraciats.