dissabte, 31 de desembre del 2011

Lectures 2011




Seguint l'exemple d'alguns amics blogaires (sobretot de l'amiga Assumpta) heus ací les lectures que he fet al llarg de l'any que s'acaba hui. Els llibres de poemes van en morat, les novel·les en roig, altres tipus de narracions, com ara contes, en marró, els assajos van en blau i les novel·les negres, obviament, en negre. Per a l'any vinent m'he fet el propòsit de no comprar llibres (com no siga algú publicat per algun amic o amiga blogaire) i llegir els que tinc a casa encara sense obrir. Ja vorem!




1.    Juego Peligroso, Mika Waltari
2.    El talento de m. Ripley,  Patricia Highsmith
3.    Consideración de Cataluña, Julián Marías
4.    El arte de la resurrección, Hernán Rivera Letelier
5.    Lo somni, Bernat Metge
6.    Luz del mundo, Benedicto XVI
7.    El solatge del temps, Tobies Grimaltos
8.    Acuéstala sobre lirios, James Hadley Chase
9.    Política per a joves inquiets, Enric Senabre
10.    ¿En qué creen los que no creen?, Umberto Eco/Carlo Maria Martini
11.    Fatal, Jean-Patrick Manchette
12.    Figuras de Bethlem,  Gabriel Miró
13.    De Dios a la nada. Las creencias religiosas, Javier Sádaba
14.    Un crimen en Holanda, George Simenon
15.    Mundo oscuro,  Robert Bloch
16.    La crucifixión y la democracia,  Gustavo Zagrebelsky
17.    Condiciones de la libertad. La sociedad civil y sus rivales, Ernest Gellner
18.    Espiga, Berna Blanch
19.    Hòmens i falagueres, Toni Cucarella
20.    La niebla y la doncella, Lorenzo Silva
21.    El lejano país de los estanques, Lorenzo Silva
22.    Ni Dios ni amo, Francisco Baeza
23.    L’ambició d’Aleix, Enric Valor
24.    El amigo americano, Patricia Highsmith
25.    Sukkwan island, David Vann
26.    De todo corazón, Andreu Martín
27.    Los pazos de Ulloa, Emilia pardo Bazán
28.    L’última paraula, Toni Cucarella
29.    Vides desafinades, Xavier Aliaga
30.    Jesús de Nazaret. Desde la Entrada en Jerusalén hasta la Resurrección, Benedicto XVI
31.    Caure, Laia Noguera i Clofent

dijous, 22 de desembre del 2011

BON NADAL!

Ja he felicitat alguns amics fent un comentari als seus blocs. Per si de cas estos dies em passeje poc per aquest barri virtual vull desitjar-vos a tots i totes que passeu un molt


Bon Nadal en companyia de les vostres famílies i amics!!!

dilluns, 19 de desembre del 2011

La llum que ve de Betlem

Amics i amigues, que aquestos dies en què esperem el naixement del Jesuset siguen de felicitat per a tots i per a totes amb les vostres famílies i amics
Israel és Maria,
Sion és Maria,
i Maria és el Temple.
Betlem és Maria
el portal és Maria
i Maria el pesebre.
L’estrela és Maria
la llum és Maria
i Maria és el cel.

I Maria per sempre.

dilluns, 21 de novembre del 2011

¡Cuídate, España...!


¡Cuídate, España, de tu propia España!
¡Cuídate de la hoz sin el martillo,
cuídate del martillo sin la hoz!
¡Cuídate de la víctima a pesar suyo,
del verdugo a pesar suyo
y del indiferente a pesar suyo!
¡Cuídate del que, antes de que cante el gallo,
negárate tres veces,
y del que te negó, después, tres veces!
¡Cuídate de las calaveras sin las tibias,
y de las tibias sin las calaveras!
¡Cuídate de los nuevos poderosos!
¡Cuídate del que come tus cadáveres,
del que devora muertos a tus vivos!
¡Cuídate del leal ciento por ciento!
¡Cuídate del cielo más acá del aire
y cuídate del aire más allá del cielo!
¡Cuídate de los que te aman!
¡Cuídate de tus héroes!
¡Cuídate de tus muertos!
¡Cuídate de la República!
¡Cuídate del futuro!…
 
De España, aparta de mí este cáliz
César Vallejo (1892-1938), poeta... y profeta.

divendres, 11 de novembre del 2011

Un dels dos estava equivocat.

"No es tracta d'allò que aquest o aquell proletari, o fins i tot el proletariat en el seu conjunt, puga representar-se de tant en tant com a meta. Es tracta d'allò que el proletariat és i del que està obligat històricament a fer, conforme a aquest SER seu."
Karl Marx.


"El proletariat, abandonat a les seues pròpies forces tan sols pot generar una consciència sindical, és  a dir, la convicció de què és necessari reunir-se en sindicats, […] reclamar del govern la promulgació de tal o qual llei que els afavoreix en la seua lluita per obtener millors condicions de vida […] La consciència socialista tan sols pot ser introduïda des de fora”
Lenin.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Quan tot té igual

La de voltes que he explicat als meus alumnes el concepte marxista d'alienació!  Com, allò que és creació (producció) humana es torna quelcom extrany i hostil envers el seu productor, i com aquest en ser-li expropiat el seu producte el sent  (i se sent) aliè, desposseït. No sé si l'adolescència, tan carregada d'ànsia creadora (o destructora), permet comprendre l'enormitat d'aquest concepte; si un xicon o una xicona de setze o dèsset anys pot experimentar la sensació que sentim ara moltes persones ja crescudetes en vore que no sabem res d'economia i que encara que sabèrem no hi podriem intervindre en cap sentit, que anys d'estudi i militància no aprofiten per a res davant d'unes eleccions on no hi ha manera de trobar una opció partidària adient, que no sabem definir creacions intelectuals com ara "esquerra", que el nostre sistema democràtic, el nostre estat, fins i tot la nostra classe són qualsevol cosa. Menos nostres. En fi. El mestre Krahe ho expressa molt bé: "cuando todo da lo mismo, por qué no hacer alpinismo."



La yeti (1ª parte)
Javier Krahe

Huyendo de Mary Pepa un buen día me enrolé
por poner tierra por medio y ya puestos a poner,
en un grupo de alpinistas que iban para el Everest.
“Paso la vida trepando, escalo la mar de bien”,
le dije al jefe del grupo. “Y tu novia te es infiel”,
respondió con cierta sorna. Pero me aceptó: “Anda, ven”
“Gracias, le dije, buen hombre, buen psicólogo es usted”.

Cuando todo da lo mismo
¿por qué no hacer alpinismo?

Y allá nos fuimos volando aunque yo prefiero el tren,
pero ellos no, y de eso no los pude convencer.
El Himalaya es enorme, ¡qué gran cordillera es!
y ésta su más alta cumbre –lo digo por si queréis
presumir de geografía– el Chomolugma o Everest,
donde el Nepal se acentúa y donde el Tibet también,
o sea, que está a caballo entre el Népal y el Tibét.

Y con tiempo favorable comenzamos a ascender,
ellos con sus banderitas, yo ya con dolor de pies.
Saltaré los pormenores, pasaremos un primer
escalón hasta alcanzar otra cota, otro nivel.
Camino del campo base unas huellazas ya se ven.
“Por aquí ha pasado el yeti”, dijo el bueno de Tinseng,
que era un sherpa veterano y que debía entender.

Aunque el frío era himalayo, de los que arruinan la tez,
estaba la nieve en calma y me apeteció ir a ver
como era aquello del yeti, porque tenía su aquél.
“Yo si no os importa mucho coronar el Everest
sin mi ayuda, pues os dejo y ya nos vemos después”.
Nos dimos fuertes abrazos, se fueron y, ahí me tenéis:
solito por esas nieves con un sandwich y un quinqué.

Con un quinqué y con ganas de aventura.
Con un sandwich y un quinqué tras la extraña criatura.
Iba pensando en mi ex: “Si me viera a estas alturas”.
Continuará...

divendres, 14 d’octubre del 2011

Aquests indignats estan bojos!

No he pogut evitar-ho: la darrera entrada de l'amic Enric Senabre sobre Le Monde Diplomatique, Carlos Taibo, l'esquerra "quinzemera" i Gaspar Llamazares m'ha dut a la memòria algunes seqüències de La vida de Brian. M'encanta... (I no pose allò de "què han fet els romans per nosaltres?" perquè... No sé per què la veritat. Un altre dia.)





dissabte, 24 de setembre del 2011

Publicitat i valors

Serà qüestió de mirar quins valors són més socialment adients i bons i que, per tant, hauríem de transmetre a l'escola, els que apareixen a aquest anunci...



...o aquesta merda d'ací baix (sí sóc una mica tendenciós en aquestos temes)...



...o més de la mateixa puta merda

dimarts, 20 de setembre del 2011

Eros i Agapé

Arran d'uns comentaris a l'entrada anterior li he pregat a l'amic Enric Senabre que llegisca l'encíclica Deus caritas est. Com que allò més problable és que no ho faça he pensat extraure'n aquests fragments que trobe molt aclaridors sobre la visió cristiana del tema que tractàvem.

"Avui es retreu de vegades al cristianisme del passat que va ser adversari de la corporeïtat; de fet, sempre s’han donat tendències d’aquest tipus. Però la manera d’exaltar el cos que avui constatem resulta enganyosa. L’eros, degradat a pur «sexe», es converteix en mercaderia, en simple «objecte» que es pot comprar i vendre; més encara, l’home mateix es transforma en mercaderia. En realitat, aquest no és pròpiament el gran sí de l’home al seu cos. Per contra, d’aquesta manera considera el cos i la sexualitat solament com la part material del seu ésser, per a emprar-la i explotar-la de manera calculadora. Una part, a més, que no aprecia com a àmbit de la seva llibertat, sinó com quelcom que, a la seva manera, intenta convertir en agradable i innocu alhora. En realitat, ens trobem davant una degradació del cos humà, que ja no està integrat en el conjunt de la llibertat de la nostra existència, ni és expressió viva de la totalitat del nostre ésser, sinó que és relegat a allò merament biològic. L’aparent exaltació del cos es pot convertir ben aviat en odi a la corporeïtat. La fe cristiana, per contra, ha considerat sempre l’home com a cos i ànima, en què l’esperit i la matèria es compenetren recíprocament, els quals precisament així adquireixen una nova noblesa."

"«Agapé», [...] aquest terme expressa l’experiència de l’amor que ja ha arribat a ser veritable descobriment de l’altre, superant el caràcter egoista que predominava clarament en la fase anterior. Ara l’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre. Ja no es busca a si mateix, sumir-se en l’embriaguesa de la felicitat, sinó que anhela més aviat el bé de l’estimat."

"Sovint, en el debat filosòfic i teològic, aquestes distincions s’han radicalitzat fins al punt de contraposar-se entre si: seria típicament cristià l’amor descendent, oblatiu, justament l’agapé; mentre que la cultura no cristiana, sobretot la grega, es caracteritzaria per l’amor ascendent, vehement i possessiu, és a dir, l’eros. Si aquest antagonisme es dugués a l’extrem, l’essència del cristianisme quedaria desvinculada de les relacions vitals fonamentals de l’existència humana i constituiria un món del tot singular, que potser es podria considerar admirable, però netament apartat del conjunt de la vida humana. En realitat, eros i agapé –amor ascendent i amor descendent– mai no s’arriben a separar del tot. Com més troben els dos, encara que en diversa mesura, la unitat justa en la realitat única de l’amor, millor es realitza la veritable essència de l’amor en general. Si bé l’eros inicialment és sobretot vehement, ascendent –fascinació per la gran promesa de felicitat–, en aproximar-se la persona a l’altre es plantejarà cada vegada menys qüestions sobre si mateixa, per buscar cada vegada més la felicitat de l’altre, es preocuparà d’ell, es lliurarà i desitjarà «ser per a» l’altre. Així, el moment de l’agapé s’insereix en l’eros inicial; altrament, es desvirtua i perd també la seva pròpia naturalesa."

Carta encíclica
Deus caritas est
De Benet XVI sobre l'amor cristià


diumenge, 18 de setembre del 2011

Cristianofòbia i fal·locentrisme

Entre la gent progressista, dialogant, tolerant i ben educada que n'hi ha al món virtual de feisbucs, blocs i això ha aparegut una espècie de dubte sexual-reproductiu ben curiós. Es tracta d'una perla elegant i mesurada, d'un text d'indubtable altura moral, intel·lectual i literària (sobretot literària). La joia del pensament progressista (ai, Déu meu! Què seria del proletariat sense aquests revolucionaris professionals!) diu així:

La píndola del dia després ja és un avortament. Llavors em sorgeixen alguns dubtes des de l'àmbit jurídic:
- La palla: És homicidi premeditat?
- El sexe oral: És canibalisme?
- Podem considerar el coit interruptus com abandonament de menor ?...
- I què dir del preservatiu? serà homicidi per asfíxia?
- I el sexe anal? És enviar al futur fill a la merda ?........
Còpia això al teu mur perquè els catòlics es preocupin més pels capellans pederastes i menys pel sexe del proïsme!


El que més em crida l'atenció d'aquest monument filosòfic (a banda de l'estupidesa de què algú tinga dubtes "des de l'àmbit jurídic" o l'evident contradicció de demanar que ens preocupem dels capellans pederastes i no de la sexualitat del proïsme), allò cridaner, deia, és l'obsessió ejaculadora d'ací els amics anticatòlics i segurament feministes (o post feministes). Segons aquest opuscle no hi ha més sexe anticonceptiu que una bona correguda extra-vaginal siga manual, bucal, anal o conservada en làtex. Seria qüestió de recordar tota la literatura feminista dels setanta i huitanta que considerava el plaer sexual femení com a revolucionari en tant que escapava a la lògica productiva-reproductiva del sistema patriarcal-capitalista o "mode de producció domèstic". Dic "recordar" tot considerant que l'autor i difusors d'aquest manifest seminal onanista han llegit... alguna cosa (a banda de micro-literatura de poble i novel·letes de fer-se palles). En qualsevol cas, i consell per consell, caldria recomanar que els progres pajilleros deixaren de mirar-se la punta de la polla i es preocuparen de les xiquetes d'ESO que estan enverinant-se a base de píndoles del dia després (en alguns casos fins a tres voltes en un mes) per què el seus nòvios s'escorreguen a gust i puguen penjar als seus murs, conscients i políticament correctes,  allò dels "dubtes des de l'àmbit jurídic".

dimecres, 7 de setembre del 2011

L'esquerra i l'estat

Ponderar la importància de l'Estat per a l'esquerra seria (com li va dir Mia Wallace a Vincent Vega en Pulp Fiction) un "exercici de futilitat": una de les obres més influents de Vladimir Illich fou L'estat i la revolució, Althusser insistia en el caràcter determinant dels aparells ideològics de l'estat i més a prop de nosaltres, als anys setanta Santiago Carrillo co-inventava l'eurocomunisme amb Eurocomunismo y estado. Això pel que fa als dirigents, als intel·lectuals. Però és el mateix Lenin qui es fa ressò, a Què fer? de la tendència quasi instintiva, "tradeunionista", de la classe obrera a reivindicar de l'estat millores socials i econòmiques, limitacions legals a la seua explotació. ¿Caldrà, en fi, citar el Manifest quan demana "centralitzar tots els instruments de producció a les mans de l'estat" i molt particularment la "centralització del crèdit en mans de l'estat a través d'un banc nacional amb capital de l'estat i amb monopoli exclusiu"?
Potser oposar radicalment societat civil i estat fóra excessiu per a marcar una línia divisòria entre l'instrument prioritari de les polítiques de dretes i d'esquerres però si n'hi ha quelcom que no s'entén és la frivolitat amb què l'esquerra realment existent es pren l'estat, la complaença amb l'estat blandiblú que patim. La merda d'estat que tenim.
I que el nostre estat és una merda és més que evident. Vivim en una espècie d'estat evanescent, làbil, vagarós. Limitat en la seua sobirania, des de fora, per una confederació amb poders de facto i institucions polítiques parasitàries i absolutament inútils i, des de dins, qüestionat permanentment pels nacionalismes de dretes i per l'esquerra (nacionalista i estàndard) que viu com si l'Estat Espanyol fos quelcom de "provisional", con si la seua acceptació fóra quelcom de merament "tàctic": ens indignem (amb tota la raó) quan el Bipartit Institucional modifica la Constitució del nostre estat a la veu d'"ar" de Berlín o París, però ens caguem en la Constitució, el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem "dels espanyols", de l'estat opressor, quan es fan presents en tant que estat compartit. I bé està si la negació de l'estat espanyol és una opció política totalitzant i coherent, però el que no té trellat és el "vivo sin vivir en " de l'esquerra espanyola sempre amb complex d'inferioritat (o de pecat) davant dels nacionalismes per tal de "sumar", de no "dividir", de no "restar"... Merda d'aritmètica!
Manuel S. Jardí (que segurament no hi serà d'acord amb la interpretació que faig de les seues paraules) diu al seu article "La gran pantomima" (http://www.linformatiu.com de 5 de setembre): "Si a l'esquerra queda vida, i sembla que en queda, toca anar canviant el marc de referències i posar atenció en una agenda pròpia. Sense complexos." Al seu torn, el professor Vicenç Navarro ("La democracia incompleta: la necesidad de una segunda transición", en http://www.vnavarro.org/) afirma que "en España el sistema electoral se distancia mucho del principio democrático que afirma que cada ciudadano debe tener la misma capacidad de determinar el quehacer común a través del sistema electoral. Esto, en España no ocurre. No cada voto vale lo mismo." Potser un element primordial d'aquesta "agenda pròpia, sense complexos" siga, com demana el professor Navarro, una proporcionalitat directa entre el Sobirà (únic, indivisible) i els seus representants. Potser l'esquerra espanyola (pense fonamentalment en els comunistes) hauria de recordar l'article 1er de la Constitució de la República Espanyola ("La República constitueix un Estat integral, compatible amb l'autonomia dels Municipi i les Regions") i vore si a Espanya n'hi ha suficient proletariat com per a "elevar-se a classe nacional".

dilluns, 5 de setembre del 2011

Banda sonora: Who wants to live forever?

Hui fa una pila d'anys que va nàixer el pobre Freddie Mercury



WHO WANTS TO LIVE FOREVER
Queen


There's no time for us
There's no place for us
What is this thing that builds our dreams yet slips away from us

Who wants to live forever
Who wants to live forever....?

There's no chance for us
It's all decided for us
This world has only one sweet moment set aside for us

Who wants to live forever
Who wants to live forever?

Who dares to love forever?
When love must die

But touch my tears with your lips
Touch my world with your fingertips
And we can have forever
And we can love forever
Forever is our today
Who wants to live forever
Who wants to live forever?
Forever is our today

Who waits forever anyway?-

diumenge, 4 de setembre del 2011

Festa Estellés 2011

L'any passat vaig convidar uns amics a casa per celebrar la Iª Festa Estellés. Vaig fer una paella de l'Horta Sud prou reixida i fins i tot un dels comensals arribà directament a taula des de Madrid, només aterrar l'avió que el duia dels EUA. He de dir que tinc uns amics una mica iconoclastes i poc aficionats a qualsevol mena de santedat. De fet, a l'hora de llegir els poemes de l'Estellés alguns estaven dormitant i un altre davant la meua insistència fotogràfica per inmortalitzar el moment, mamprengué a ventar-se l'entrecuix amb les Homilies d'Organyà. Tot considerant les circumstàncies vaig preparar café ben carregat. Òbviament no vaig deixar constància gràfica de l'esdeveniment... Enguany a casa hem estat a soles i he preparat un arròs de senyoret no massa ortodoxe però prou presentable i estic pegant una miradeta per la catòsfera... Trobe que ja en aquesta segona edició s'ha descuidat la vessant gastronòmica de l'avinentesa cap a la molt popular i valenciana fórmula de l'entrepà els cacaus i les variants i trobe també (per algunes entrades que he vist) que al País Valencià del Nord, fins i tot en ambients universitaris i filològics, no tenen ni puta idea de qui és Vicent Andrés Estellés. Com tampoc, altrament, Enric Valor. Per tal de solucionar aquesta mancança deixe ací baix un sonet d'El gran foc dels garbons:

Em moriré escrivint els millors versos
de l’idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu.


Foix plorarà moltíssim en saber-ho
i inútilment intentarà un sonet,
l’únic sonet que li serà rebel
i mai no passarà del tercer vers.


Fuster, Ventura: no direu que no
us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precabuts -oh, sempre


es necessita certa perspectiva.
Pense en el nostre poble, i li demane
a Déu, una mort digna. Déu que ho faça.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Banda sonora: The Ronettes, "Be my Baby"

Sembla que la tardor serà calenteta amb reformes constitucionals, eleccions, indignacions, retallades... i damunt ens busquem més faena: que si he de fer la ressenya d'un llibre, escriure un relat, debatre amb els amics. Bé està: cada dia té el seu afany. Hui per hui encara hi ha l'agost i com el meu amic Salva ha enfollit i ha mesclat en una entrada del seu bloc "Rock me baby" (http://www.rockmebaby.es/) John Lee Hooker, amb Dire Straits i Doña Concha Piquer, per tal d'estirar una mica l'estiu i tornar a raó i bona pensa, ací teniu les Ronettes cantant "Be my baby". La coreografia a mi me fa pujar la tensió. Amics i amigues bona entrada que tingam tots i totes a la tardor!




Be my baby
The Ronettes

The night we met i knew i needed you so
and if i had the chance iand'd never let you go.
so wonand't you say you love me,
iand'll make you so proud of me.
weand'll make and'em turn their heads every place we go.
so wonand't you, please, be my be my baby
be my little. baby my one and only baby
say youand'll be my darlinand', be my be my baby
be my baby now. my one and only baby

wha-oh-oh-oh.
Iand'll make you happy, baby, just wait and see.
for every kiss you give me iand'll give you three.
oh, since the day i saw you
i have been waiting for you.
you know i will adore you and'til eternity.
so wonand't you, please, be my be my baby
be my little. baby my one and only baby
say youand'll be my darlinand', be my be my baby
be my baby now. my one and only baby

wha-oh-oh-oh.
so come on and, please, be my be my baby
be my little. baby my one and only baby
say youand'll be my darlinand', be my be my baby
be my baby now. my one and only baby

wha-oh-oh-oh.
be my be my baby be my little baby.
my one and only baby oh,
be my be my baby oh,
my one and only baby wha-oh-oh-oh-oh.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Espiga, de Berna Blanch

Al pròleg d’Espiga, Marc Granell hi diu que la poesia de Berna Blanch remet al "lirisme extrem d'arrel romàntica". No hi sóc d'acord. O no del tot, perquè l'afirmació implica una concepció amplíssima del romanticisme i l'al·lusió a “l’arrel" pot desvirtuar la pertinença de la pràctica poètica de Blanch a una de les branques més granades del robust i vigorós tronc simbolista. Potser no es tracta d'una elecció ni tant sols inconscient. El "concepte", que al cap i a la fi és cosa científica, va ser un instrument poètic prou limitat i, desfeta la comunitat simbòlica tradicional, amb l'adveniment de la societat moderna, la condició humana atomitzada va produir una estètica nova: la poesia moderna és necessàriament simbolista. A l'Edat Mitjana era possible entendre (llegir en un codi comú) poemes com ara "Què faré, mamma? / Meu al habib est ad yana!" (Què faré, mare? El meu amic és a la porta!), però d'un parell de segles ençà aquest codi simbòlic comú, agonitzant d'antic, va desaparèixer definitivament i a l'enfrontament estètic naturalesa/comunitat va succeir la dialèctica món/individu: en Espiga, el poema "Camí" acaba en un expressiu "en mi, de mi, des de mi". La individualitat aïllada que constitueix la humanitat contemporània ha de llegir, sense l'auxili d'una gramàtica compartida, els signes de la naturalesa. Juan Ramón Jiménez demana "dame / el nombre exacto de las cosas", així com Blanch: "dis-me el secret / de les coses quietes" ("¡Qué quietas están las cosas!", ens diu també Juan Ramón). Es tracta de dir les coses sense tindre un fons de significats on acudir, allò que obliga a un sempre recomençat exercici adàmic d'adjudicació de substantius (i convé, com fa Blanch, que aquests substantius no siguen collita de diccionari): "aquestes ones... aquest mar... aquesta guerra...", en una perpètua perplexitat, en un perpetu estranyament que torç el llenguatge per a nomenar allò que n'hi ha tot recorrent a la imatge: "paraules, que llance / per portar petits tresors, / fragments amb què ajuntar la veritat". La imatge, el símbol, la metàfora són les lletres del nou codi per comprendre el món ("llig el món / la lletra justa"): "vull collir metàfores / pouar dels núvols lletres oblidades en l'aire". Amb una insistència cabalística, per a Blanch el món està fet de lletres, les lletres són com les gotes de pluja, les gotes remeten al símbol de la "llàgrima" (àlef primigeni), omnipresent a Espiga, una espiga que, amb forma de llàgrimes, està composada de grans.
Així doncs, la praxi poètica de Berna Blanch és de caràcter simbolista: un home modern, atomitzat, a soles front a un món que intenta comprendre com pot, interpretant símbols, construint imatges, filant metàfores... Però, en tant que nus de relacions socials qualsevol pràctica artística implica, alhora que una proposta estètica, una postura ètica. Encara que siga la negació de la relació social. I d'aquest solipsisme sap molt la poesia contemporània: el subjectivisme extrem, l'hermetisme, el coneixement personalíssim i incomunicable del món, són monedes prou habituals en el mercadeig literari. Trobe que no és aquesta la posició de Berna Blanch, sinó la vessant més universalista del simbolisme.
La pèrdua de la comunitat simbòlica tradicional va ser el ciment de moltes torres d'ivori però també va ser l'incentiu per a cercar una base nova, més ampla, de comunitat de significacions. Allò que és comú a qualsevol ésser humà, les sensacions amb què el món ens colpeja o ens acarona, les afeccions que aquestes sensacions produeixen a l'ànima són terra ferma per a la comunicació poètica. La màquina retòrica es dirigeix ara als sentits, a la vista, a l'oïda ("Claredat, plena de paraules, / plena d'adjectius de llum.") tot buscant allò que Machado anomenava "universales del sentimiento": "Com el tacte de la llum / pot trencar-te la pell? / Quants colors has viscut? / Quantes vides com la meua?" La llum, que pot trencar la pell de la pedra, és un altre dels símbols recurrents en Espiga, fins al punt d'esdevenir cisell de creació: "el prisma on es congrega l'hàlit, / la revelació, la paraula / amb què l'univers ens anomena". Som (tots) creació de la paraula ("el misteri de la llum") i com a tal formem part d'una comunitat universal de comunicació i de significats. Claudio Rodriguez ho va expressar magistralment tot dient, "qué sacrilegio este del cuerpo, este / de no poder ser hostia para darse"; Berna Blanch, no gens menys cordial ho diu així: "ansiava de recollir l'univers, / de ser el gra que se sent part de l'espiga."

Fira del llibre de Torrent

El 26 de juliol a la fira del llibre de Torrent vaig tindre l'oportunitat de saludar els escriptors Berna Blanch i Toni Cucarella. A Berna el conec de fa algun temps d'ací de la capital de l'Horta Sud on vivim. A Cucarella el coneixia només virtualment de discutir amb ell als comentaris del seu blog. Ambdós van tindre la gentilesa de signar-me les seues obres Espiga i Hòmens i falagueres i altres relats respectivament i, a canvi, jo em vaig oferir a escriure una ressenya d'aquests llibres (que vindran pròximament). Enteneu-me, no és tracta de supèrbia (jo no sóc ningú per a fer crítiques literàries) sinó d'un intent de perllongar la conversació. El mateix Cucarella ha denunciat vàries voltes la industrialització de la literatura i potser el ritual de la crítica literària estàndard tinga més a veure amb la publicitat (o la competència deslleial) d'una mercaderia cultural, que amb l'estudi de les obres artístiques. No ho sé. Ni m'importa. Torne a dir que el que pretenc amb aquestes ratlles és tindre matèria de tertúlia: amb Berna quan el trobaré pel carrer o davant del col·legi que, com a pares, compartim; amb Toni Cucarella si ens veiem alguna vegada o topem (no coincidim massa en certes qüestions polítiques) a la xarxa. I tot això, també, per una qüestió, diguem-ne, de principis: més enllà del contractualisme modern, l'obra d'art és un mecanisme de cohesió social. L'admiració comuna envers un llibre, un quadre, una llegenda, produeix felicitat, crea lligams pareguts als de l'amistat, lligams personals no instrumentals. Aleshores, trobe que al fet estètic en sentit ample, l'obra (la creació, el producte, la mercaderia) no és pas allò més important. Si l'obra d'art inclou en la seua pròpia conformació tant al productor com als contempladors, l'objecte artístic és, en tant que bell, un nus de relacions personals, és un vincle social, quelcom de bo. Al remat, i tinc al cap l'impressionant poema "Amistad a lo largo" de Gil de Biedma, es tracta de xarrar. El poema, la narració és una ocasió, una excusa. Una bona, bella, excusa.

dissabte, 30 de juliol del 2011

I'm a believer too

El meu amic Salva, al seu blog rock me baby (http://www.rockmebaby.es/) ha posat una cançó de benvinguda de l'agost i les vacances que venen ganes de dir sursum corda! Jo també vull. Posaré la mateixa cançó però en la versió de la pel·lícula Shrek. Bon profit i bones vacances per a tots i totes!


dissabte, 23 de juliol del 2011

Amy Winehouse

Descanse en pau.
De segur que d'altres amics sabran dir més coses d'ella.
Descanse en pau.
Descanse en pau.





 Back to black

He left no time to regret
Kept his dick wet
With his same old safe bet
Me and my head high
And my tears dry
Get on without my guy
You went back to what you knew
So far removed from all that we went through
And I tread a troubled track
My odds are stacked
I'll go back to black

We only said good-bye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to.....

I go back to us

I love you much
It's not enough
You love blow and I love puff
And life is like a pipe
And I'm a tiny penny rolling up the walls inside

We only said goodbye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to

We only said good-bye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to

Black, black, black, black, black, black, black,

I go back to
I go back to

We only said good-bye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to

We only said good-bye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to black

dissabte, 18 de juny del 2011

El día e

Tinc pendent (i mig embastat) un altre apunt sobre la qüestió de l'Ensenyament en Valencià, però com que hui és el "Día E" (http://www.eldiae.es/) copie ací baix un fragment d'un text dels segle XVI que cita el professor Ángel López al seu llibre El rumor de los desarraigados. Llibre absolutament recomanable sobretot per a fanàtics nacional-lingüisticistes d'un signe o altre. 


"...no se han escrito en toda España tantos, tan buenos, i tan sotiles libros en prosa, i metro, como en esta lengua Catalana... El quarto lenguaje, es aquel, que io nuevamente llamo, Lengua Vulgar de España, porque se habla i entiende en toda ella generalmente."

dijous, 9 de juny del 2011

La Línia i el Monstre



...fóra bo atraure la majoria silenciosa, tractant de no polititzar ni nacionalitzar excessivament la qüestió, que, com he explicat, va més enllà de tot això, puix afecta la qualitat de l'ensenyament i a la llibertat de tria lingüística. Molta força, molta pedagogia i pensem una bona estratègia. Ànims per a tots! 
Vicent Baydal "El pretés plurilingüisme: ni valencianitat, ni qualitat, ni llibertat" (http://www.ventdcabylia.com/)

 
Quan a la segona meitat dels anys huitanta van començar a implantar-se les línies en valencià vaig escoltar una conversa entre dues dones que reproduïsc ací quasi literalment:
-¿Tú a tu hijo lo vas a apuntar a eso de la línea en valenciano?
-Yo, sí.
-Pues yo no. Porque ahí lo que les van a enseñar es catalán y les van a hablar en catalán, no en valenciano.
-Por como si les hablan en ruso, pero en la clase de la línea hay quince niños y en la de castellano más de veinticinco.
He de dir, a més a més, que la primera interlocutora parlava valencià mentre que la segona era castellana (d'origen i de llengua). El professor Joan del Alcàzar es fa ressò d'aquest embolic sociològic a l'entrada "Mira pare, està escrit en valencià!" del seu blog http://escriureenlaire.blogspot.com/. S'enganya, en canvi, quan estableix una distància cronològica entre un tipus de famílies, diguem-ne "pioneres" ("Els pares i mares, però, érem militants de moltes coses i també de l'escola pública i de la defensa de la llengua. Escola en valencià era la idea força en la que tots coincidíem.") i d'altres que vingueren després: "Parelles de parla castellana, inclús parelles immigrants, matriculaven els seus fills en la línia en valencià, pel prestigi que aquesta havia assolit". Pel que jo he vist, si més no a l'àrea metropolitana de València, la dualitat que assenyala del Alcàzar va ser-hi present des del començament: amb límits no massa clars la composició social dels alumnes de la línia ha oscil·lat entre la classe mitjana valencianoparlant vinculada al funcionariat i a les professions liberals ("El grup de xiquets era bo, i es parlava al centre que, clar, amb el nivell sociocultural dels pares i mares, això era fàcil")
i la classe obrera, majoritàriament de llengua castellana, que veia en la línia la possibilitat d'ascens social dels seus fills i (cal dir-ho tot) la segregació respecte a capes socials pròximes: és difícil (o, millor dit, era) trobar als grups de la línia xiquets i xiquetes provinents del lumpemproletariat les famílies dels quals refusaven el valencià, així com tampoc fills de valencians castellanitzats o de cultura secessionista.
Pel que fa al professorat, el professor del Alcàzar posa de manifest una dualitat diferent: "Vam trobar mestres tant compromesos com nosaltres, i d'altres que en les nostres propostes i demandes no trobaven sinó elitisme i recerca de privilegis" És de veres que en aquells anys inicials molts professors i professores es mostraven reticents envers la línia però al llarg del temps i conforme avançava la implantació de la LOGSE (parle de Secundària) a l'hora de escollir grups n'hi havien autèntiques colzades per agafar els grups d'ensenyament en valencià, justament per les característiques que assenyala del Alcàzar: menys alumnes, en general poc o gens conflictius, provinents de famílies il·lustrades i molt implicades en el procés d'ensenyament-aprenentatge. Com diría Gonzalo de Berceo: "fijos de bonos omnes que querién más valer"
Aleshores, trobe que al voltant de la línia en valencià han quallat dues postures que a hores d'ara poden ser, fins i tot, contradictòries. Per un costat hi són els que (continue glossant l'article de Joan del Alcàzar) "prompte vam ser bona part dels membres de la Junta de l'Associació de Pares, i des del primer dia vam començar a fer valdre els nostres drets. N'érem joves i estàvem carregats de raons i, si això no era prou, estàvem defensant el dret dels nostres fills a educar-se i aprendre en valencià." I per l'altre hi són els que en l'ensenyament en valencià han buscat (i durant un temps van trobar) allò que la totalitat dels Sistema Educatiu els negava: l'excel·lència en l'ensenyament, alumnes de bon comportament i motivats, famílies col·laboradores... És a dir en l'Ensenyament en Valencià es barregen dues concepcions de l'educació pública valenciana. Una hi veu un element fonamental de la construcció nacional del País Valencià i fins i tot dels Països Catalans, una altra ha trobat-hi un instrument molt eficaç per a la formació personal, per a la promoció social... Entenc que "la majoria silenciosa" a què fa referència Vicent Baydal és a aquest segon grup mentre que el perill de "polititzar i nacionalitzar excessivament la qüestió" prové del primer.
Segons Xavier Aliaga ("La línia roja de les línies", http://sotalacreueta.blogspot.com/) "el monstre s'ha fet gran i no els agrada". I caracteritza aquest "monstre" com una amalgama on hi mescla el Programa d'Ensenyament en Valencià amb "la cultura feta en la nostra llengua, els músics, els escriptors, els col·lectius dispersos o en xarxa que habiten el País Valencià" fins al punt de considerar que Obrint Pas és "un símbol de les línies"... Trobe que aquest "monstre" no li fa cap favor a l'ensenyament en valencià entre d'altres raons perquè l'estratègia de convertir l'educació en un camp permanent d'enfrontament amb traducció electoral (la consigna "per la dignitat de l'ensenyament públic" ha tingut un reflex quasi literal a la propaganda del PSPV-PSOE a les recents eleccions) ha fracassat estrepitosament i ningú pot esgarrar-se les vestidures per una estratègia política del PP, anunciada al seu programa, que busca neutralitzar "el monstre".
Pense, com a pare d'un estudiant de la línia, com a professional que ha fet classes en aquest programa, com a ciutadà que considera que l'Educació ha de garantir el progrés personal i social, que hem de desvincular l'Ensenyament en Valencià de la cultura de la professionalització de la protesta, dels que fan una crida a la "insubmissió" front a "les desviacions mentals dels feixistes actuals" (veure, per exemple, els comentaris de Maria Josep Escrivà a l'entrada citada de Xavier Aliaga o les paraules de l’escriptor Toni Cucarella a “Espanyols vindran que de casa mos trauran! -http://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella-: “Diguem-ho clar: una demència. Patologia criminal, demència incurable.”). Si es tracta de sotmetre la Línia en Valencià als interessos de cantautors, poetes, candidats perdedors, cercasubvencions, redreçadors i redreçadores d'ofici etc… tenim (i fins i tot tenim justament) les de perdre.
Considere que, en canvi, el que hem de fer és... (continuarà en una pròxima entrada)

divendres, 3 de juny del 2011

Dedicat a d'altres

 
El Periòdico de Extremadura (http://www.elperiodicoextremadura.com/noticias/noticia.asp?pkid=585466) recull aquesta opinió d’un militant d’IU a l’assemblea de Badajoz, tot refereint-se al PSOE: “nos han tratado tan mal que sería como si una mujer se fuese con su maltratador”

Com que l’altre dia vaig posar una cançó del genial Javier Krahe ara ficaré una de la no gens menys genial Nacha Guevara



Mi hombre
Nacha Guevara

Yo le doy cuanto soy,
mis encantos y mi amor,
a mi hombre.
Yo le espero al llegar,
nunca dejo de pensar
en mi hombre
Es un ser sensacional
y aunque a veces me haga mal
es mi hombre.
No es gentil ni es genial,
no es un ser espiritual.
Y qué importa.
Si es mi placer.
Me hace sufrir y padecer,
Qué voy a hacer si soy mujer
y sé querer.
Aunque a veces huele mal
para mí no hay nada igual
a mi hombre.
y si algo no resulta
hay que verlo cómo insulta,
a mi hombre.
Aunque a veces me patea
porque dice que soy fea,
mi hombre.
No es gentil ni galante
y aunque sea repugnante
qué me importa
si es mi placer.
Me hace sufrir y padecer
qué voy a hacer si soy mujer
y sé querer.
Se metió en mi corazón
como un ladrón.
Es ingrato y es infiel.
Soy toda de él.
Qué me importa si él está
afuera de la ley.
Sé que al fin se cansará
y me dejará.
Olvidando mi pasión me escupirá
y será mi perdición,
pero le quiero igual,
aunque sé que es un rufián.
Tiene muy mal humor,
es borracho y peleador.
Es mi hombre.
Trabajo no le dan
por ser sucio y haragán,
a mi hombre.
Es un ser tan especial
no se quiere ni bañar.
Es mi hombre.
No es gentil ni es genial,
es más bien un animal
y qué importa
si es mi placer.
Me hace sufrir y padecer
qué voy a hacer si soy mujer
y sé querer.
Sé que al fin se cansará
y me dejará.
Olvidando mi pasión me escupirá
y será mi perdición,
pero lo quiero igual,
aunque sea un animal.

dimarts, 31 de maig del 2011

Dedicat a mi mateix



Marieta 
Javier Krahe

Y yo que fui a rondarle
la otra noche a Marieta
la bella, la traidora
había ido a escuchar a Alfredo Krahus

Y yo con mi canción
como un gilipollas, madre
Y yo con mi canción
como un gilipollas

Y entré con el salero
al comedor de Marieta
la bella, la traidora
ya estaba acabando el flan

Y yo allí con la sal
como un gilipollas, madre
Y yo allí con la sal
como un gilipollas.

Y cuando por su santo
le compré una bicicleta
la bella, la traidora
ya se había agenciado un Rolls.

Pegado al manillar
hice el gilipollas, madre
pegado al manillar
hice el gilipollas.

Y le llevé una orquídia
a nuestra cita en la Glorieta
la bella se besaba con un chulo
y apoyada en un farol
Y yo allí con mi flor
como un gilipollas, madre
y yo allí con mi flor
como un gilipollas. 
 Y cuando ya por fin
fui a degollar a Marieta
la bella, la traidora
de un soponcio
se me había muerto ya.

Y yo con mi puñal
como un gilipollas, madre
y yo con mi puñal
como un gilipollas.

Y lúgubre corrí
al funeral de Marieta
A la bella, la traidora
le dio por resucitar.

Y yo con mi corona
hice el gilipollas, madre
y yo con mi corona
hice el gilipollas.

divendres, 27 de maig del 2011

A la vora del riu, mare...

Si n’hi ha alguna cosa de la política que em deprimeix més que els resultats electorals són les anàlisis post-electorals. N’hi ha de tot. Ací, a aquesta espècie de destral prehistòrica sense mànec on vivim (em refereisc al mapa del País Valencià, collons, que cal explicar-ho tot!), segons algunes interpretacions l’esquerra ha quedat de puta mare i amb el mantra de “hem de frenar la dreta” tot lo món amb un parell de regidors s’apresta a curar-li la pupeta que li han fet a l’Alarte i al seu partit enverinat. Els de Compromís que facen el que vullguen (total, estan per això, per a fer-li de muleta al PSOE), però el meu vot a EUPV que me’l tornen si aprofita per a nomenar alcaldes alartins. I això per vàries raons:
1. Perquè entenc que l’abismal davallada de vots al PSOE (i en segons quins llocs també del PP), la recuperació de l’esquerra,  el moviments d’indignats, etc. formen part d’un tot estratègic de redreçament i aprofundiment de la democràcia que va més enllà del tacticisme i l’aritmètica de les regidories. Aquesta idea, potser difusa, de redreçament democràtic pot tindre un punt d’acord (i de partida) en la reivindicació de la reforma del sistema electoral. De fet aquesta reivindicació ha aparegut de manera recurrent després de les eleccions. La qüestió que hauríem de plantejar-nos és: Com podem demanar canvis democratitzants en el procés de representació institucional si no respectem la voluntat majoritària? Vull dir, un principi formal-democràtic que cal respectar és “ha de governar la llista més votada”. I això val igual per a Donòstia, per a Burjassot o per a Extremadura.
2. Sí, però… es podria argumentar, i de fet està fent-se per exemple a l’anàlisi de l’amic Xavier Aliaga al seu blog sobre els resultats de Xativa,  que en alguns llocs entre les forces polítiques d’esquerra (?) sumen més vots que el PP. Deixem de banda si el PSOE és d’esquerres i considerem el següent: com podem saber que la voluntat popular és que sumem els vots o els escons aconseguits? Vull dir, si un votant del PSOE li dóna el vot a IU-EUPV, com podem saber que allò que vol és que IU-EUPV li ho torne al PSOE en forma de recolzament a la investidura? No hauríem de pensar més aviat el contrari, que qui li nega el seu vot als sociates (per abstenció o per trasvassament) allò que vol precisament és que els sociates no governen?
3. Sí, però… es podría dir que una interpretació correcta és que l’electorat progressista vol que el PSOE gire cap a l’esquerra amb l’espenta dels altres partits més clarament esquerrans. Bé, potser. El que passa és que no és. Vull dir que l’experiència pràctica (si volem purament tàctica) és què si l’esquerra governa amb els socialistes al remat és la dreta qui trau profit. Mireu si no Catalunya, les Illes, Galícia, Còrdova… A banda d’això per molta espenta que hi posen l’úter estèril del PSOE no es pot fecundar, perquè…
…4. Què collinses ha de fer el PSOE per a que li retirem la marca “esquerra”? Com tenen tanta bula que, facen el que facen, sempre n’hi ha algú que pensa que “els altres són pitjor”? Per què? Imaginem un partit que desindustrialitza un país, que amb un ministre com ara Solchaga insta a l’especulació i l’enriquiment improductiu mentre augmenta l’atur, que amb un ministre com ara Corcuera legisla sobre la potada a la porta, que amb un altre ministre (Barrionuevo) organitza el terrorisme d’Estat amb tortures, segrestaments, assassinats, soterrars en calç viva… amb militants com ara Javier Solana que colateralitzen mortalment tot el que es meneja, amb barons que motegen de “cobards” els objetors de consciència com va fer el Rodríguez Ibarra mentre d’altres institucionalitzen la corrupció d’ací a Laos passant pel paper del BOE i que de tanta merda que tenen als ulls veuen merda per tot arreu fins a dir que “Anguita i Aznar son la misma mierda”… I després vé l’altre, que encara està per ací, i que va començar repartint xecs per a tots i totes (hala! alegría! Será por dinero!) i, al remat, ha acabat retallant els ingresos d’alguns i algunes (els més dèbils), que va aprofitar-se del “no a la guerra”  per acabar borbandejant Líbia… ON COLLONS ESTÀ L’ESQUERRA A EIXE PARTIT!!!
5. No sé quina será la motivació de tots els ciutadans que han votat IU-EUPV però la meua per a (tornar a, després de molt de temps) votar aquesta opció ha estat alguns discursos que he sentit i que m’han fet pensar que tornàvem a la teoria de les dues voreres. Espere que no quede tot com a la cançó popular:
"A la vora del riu, mare, m’he deixat les espardenyes…"
I la mare va i li contesta: "les espardenyes… tu lo que t’has deixat és la vergonya!"

diumenge, 22 de maig del 2011

Javier Krahe: "Habrá que depositar el voto en la urna..."

Una cançó del genial Krahe per animar a anar a votar, que no tot ha de ser... això.
Que passeu un bon diumenge, amics i amigues!!!



divendres, 20 de maig del 2011

Place de Grève

Les ouvriers sans travail vont prendre l'habitude de s'y regrouper à l'aube à la recherche d'un employeur. Il s'agissait d'une main-d'œuvre sous-qualifiée et instable qui échappait au système des métiers réglés. Ainsi, la place de Grève est à l'origine du mot "gréviste", sur la base d'un contresens : il s'agissait de concentrations d'ouvriers qui ne travaillaient pas, mais qui étaient à la recherche d'un travail.
Estic d’acord amb Esperanza Aguirre. Que sí, que sí! Que té tota la raó: Cal ser molt prudent a l’hora de posar-li cognoms a la Democràcia. A l’hora d’adjetivar-la. I l’exemple que n’ha possat és prou contundent: Franco, a la seua dictadura li deia "democràcia orgànica”. És per això que allò de “Democràcia real, ja!” és una mica desafortunat (una mica, que tampoc cal exagerar), perquè implica que el règim polític que tenim és una Democràcia “irreal”, val a dir, “inexistent”… i açò sí que és exagerat. Trobe que l’únic adjetiu que li quadra al sustantiu “Democràcia” és “imperfecta” i com a tal, i essencialment, “perfectible”. Es tractaria, per tant, de demanar (de produir) el perfeccionament de la nostra Democràcia. En aquest sentit la “revolució ética” que demana el manifest del dia 17 (http://democraciarealya.es/)  em sembla molt bé, però resulta una miqueta inconcreta: els indignés (pas “enragés”, heureusement) fan molt bé exigint el compliment de la Constitució i els Drets Humans (al seu Manifest no es demana una altra cosa), però ja ho va dir Montesquieu (crec): seria bo que tots els francesos foren virtuosos, però com que açò és impossible haurem de procurar, si més no, que tinguen lleis justes. O alguna cosa així. I si l’estructura política real entra en contradicció amb les finalitats de la Constitució i els Drets Humans és que les lleis que conformen eixa estructura no en són de justes. I cal canviar-les. Vull dir: no es tracta de demanar honradesa als polítics, sinò de configurar un estat de coses que faça almenys més difícil la corrupció i més difícil que banquers i polítics (sistema-diners i sistema-poder) ens tracten com una merda. El meu amic Salva deia a “El secuestro de la democracia” (http://enderrocs.blogspot.com/ ): “Pienso que no se trata de negar la mayor, pero me jode que la izquierda ‘realmente existente’ se obstine en no cuestionar seria y abiertamente algunos de los tótems del pacto constitucional del 78 (bases de la representación, de la participación, la ley electoral, la democracia interna de partidos y de las instituciones, burocracia, el modelo de estado, el sistema autonómico.... etc.)" Bé, sembla ser que alguns sí estan qüestionant aquests tótems tot considerant que, encara que al manifest mencionat supra no apareix, els de la Puerta del Sol, la Plaça de Catalunya, la Plaça de l’Ajuntament, etc. demanen el canvi de la Llei Electoral. Tot arribarà. Personalment pense que el model d’estat que tenim és injust, ineficaç i abona la corrupció. Però ara com ara caldria centrar-se en açò: a les eleccions generals de 2008 (pose com a exemple dos partits que me la bufen) Coalición Canaria amb 164.255 vots (el 0’65% del total d’Espanya) va obtenir 2 diputats, i UPyD (“Upa Dance”, segons un amic meu) amb el doble de vots i percentatge (303.535 vots, 1’2%), va tindre la meitat de diputats: la inefable Rosa Díez a soletes. És injust. És absolutament injust. Cada dia té el seu afany, i de cara a les eleccions generals del 2012 estaria bé triar una qüestió política com a  referent: la reforma de la llei electoral cap a una proporcionalitat directa entre el Sobirà i els seus representants podria ser un  bon començament. I una prova per als partits que realment (sense la puta retòrica habitual) estan amb la gent de la Place de Grève… Perdó m’he deixat portar per l’entusiasme que deia Kant.

diumenge, 8 de maig del 2011

Relatos blasfemos I: "Un cementerio de mariposas"

        D'uns mesos ençà tinc prou de temps lliure i ara, degut a circumstàncies famiiliars, més encara. Vull dir, que no tinc excusa (o encara no n'he trobat) per a no escriure. I com estic pensant, tot considerant-ho amb raó i seny, que tinc més vida al passat que al futur, trobe que és hora de donar forma a algunes històries que tinc pel cap. 
        Fa prou de temps vaig escriure un poema fals. Fals perquè presumia una distància encara inexistent. Deia així:
                           
                                            Sodoma y Nazaret, infancia 
                                            de nácar, a la vuelta
                                            del tiempo comprendido.

        Potser ara el distànciament amb aquell món que vull reflexar en aquests "Relatos blasfemos" siga suficient com per a comprendre-lo.
_________________________________________________________




 
se les queda mirando con un gesto de súplica en los ojos. Uno de ellos, sudoroso, jadeante, se vuelve a él y le pregunta:
—¿Quieres jugar?
—Bueno. 

Ignacio Aldecoa, Hasta que llegan las doce.


                                                            cesó todo, y dejéme, 
                                                            dejando mi cuidado, 
                                                            entre las azucenas olvidado.

San Juan de la Cruz, Noche oscura


Un cementerio de mariposas 
Jesús Párraga Serrano
 I
        A mediados del verano, jugando en un solar lleno de escombros, mi hermano mató un gorrión. La verdad es que fue sin querer: le tiró una piedra muy desviada con la mala suerte, para el pájaro, de que rebotó y le acertó en el cogote. Corrí a levantarlo del suelo y la cabeza se le caía a un lado y al otro del cuerpecillo todavía caliente.
        —¡Le has roto el cuello!, ¡Qué puntería!
        —¡Qué va! Si no quería darle. Ha sido de casualidad.
        —¿Es una golondrina?
        —¿Qué dices? ¿No ves que es un gorrión?
        —¡Ostras! Y si hubiera sido una golondrina qué…
        —Qué de qué…
        —Que una vez don Carlos dijo que es un pecado muy gordo matar o comer golondrinas porque tienen espinas en vez de huesos y con esas espinas hicieron la corona de Nuestro Señor.
        —¡Bah!
        No sabíamos qué hacer con el cadáver del gorrión y, al cabo, lo enterramos con gran ceremonia en un funeral como es debido. Dudamos, sin embargo, si ponerle o no una crucecita sobre el túmulo minúsculo.
        —No, hombre, no, que los bichos no tienen alma.
        —¡Ah! ¿No?
        —¡Que no!
        Algunos días después lo desenterramos con la idea de encontrar un esqueleto o, en todo caso, miles de gusanos devorando los restos del pajarillo, pero sólo estaba cubierto de hormigas negras.
        Cuando les conté el suceso a los otros niños de nuestra calle, a alguno se le ocurrió confeccionar un cementerio de mariposas, mucho más fáciles de cazar que los gorriones y muy abundantes aquel verano en que cumplí once años.
        Acotamos un cuadrado de terreno y comenzamos a llenarlo de mariposas muertas. Para matarlas utilizábamos la propia tumba: al mediodía hacíamos un agujero en la tierra y metíamos dentro la mariposa; después tapábamos herméticamente el agujero con algún vidrio de los que abundaban por todas partes (fragmentos de botellas rotas sobre todo) y nos sentábamos para verla morir.
         —¿Por qué se mueren?
        —Porque el vidrio hace de lupa y los rayos cósmicos gamma ultravioletas las van quemando poco a poco.
        —¡Qué dices! Es que se quedan sin oxígeno.
        —¡Sí, hombre! Las mariposas no respiran.
        Fuese por una causa o por otra, lo cierto es que, después de aletear un rato más o menos largo, la mariposa se quedaba inmóvil y se moría. Discutimos por la ordenación, simétrica o azarosa, del cementerio sin llegar a ningún acuerdo y cada cual distribuía a su aire los reflejos blancos, marrones y verdes de las tumbas, pues aquel a modo de lápidas que las cubrían unas eran de botellas de cerveza “El Águila”, otras de agua de “Solares” y otras de vete a saber qué.
II
        No duró mucho el interés compartido por aquel entretenimiento y, a la hora de la siesta, como mi hermano se quedaba en nuestro cuarto escuchando canciones de una cinta de Deep Purple, me iba a jugar solo al cementerio.
        El ignorante que negaba la respiración de las mariposas solía aparecer por sorpresa y se burlaba de mí.
        —¡Y el sepultureeeeero! —gritaba el muy imbécil.
        —No eres más tonto porque no te entrenas.
        Aquel tonto desentrenado se llamaba Migue y andaba cerca de los trece años. Como era algo bajito tenía muy mala leche y era conveniente no mostrarle miedo porque entonces te hacía la vida imposible. Lo malo es que mi madre y mi padre nos tenían prohibido decir palabrotas (sobre todo a mí) y era muy difícil insultarle para mantenerlo a raya con palabras como “tonto” o “gilipichis”.
        Migue era nuevo en mi calle. Llegó de Almería al final del curso y lo metieron en mi clase (aunque era más mayor) por su estatura y porque hablaba con la nariz y el paladar en lugar de hacerlo con la lengua.
        Aquella vez se sentó a mi lado frente a las mariposas muertas y me preguntó:
        —¿Y tu hermano?
        —Ahora baja —le contesté mientras empezaba a preparar una tumba—; enseguida.
        Lo de “enseguida” venía a que la proximidad de Migue me incomodaba y a que él temía a mi hermano desde que un día se metió conmigo y le pegó una paliza. Yo estaba meando en la acequia, espantando a las ranas y los renacuajos y el Migue no paraba de mirarme:
        —Qué pequeña la tienes, chaval, y qué rara.
        —Tú sí que eres raro enano de mmm…
        —¡Quién es enano, cabrón! —me gritó el muy borde mientras me empujaba. Y casi me caigo a la acequia con el pito al aire. Menos mal que mi hermano siempre estaba cerca y lo agarró por el cuello, lo tiró en tierra, se sentó encima de él, se lió a puñetazos y le dijo:
        —¡Mariconazo! ¡Como te acerques a mi hermano te arranco la cabeza y te la meto por el culo! —lo de la cabeza y el culo creo que lo sacó de una película de Bud Spencer. Pero el caso es que, desde entonces, el Migue se andaba con cuidado…
        —Así que baja enseguida ¿eh?
        —Ahora mismo.
        —¿Tú quieres ser de mi banda? —me preguntó de pronto mientras me ayudaba a escarbar con sus uñas renegridas.
        —¿Qué banda? —pregunté yo a mi vez, intentando mezclar, a partes iguales, desprecio e indiferencia.
        —Estoy haciendo una banda —dijo él sin levantar la vista del gua—, pero para entrar hay que pasar una prueba…
        —¡Pues vaya! —le dije mientras me alejaba fingiendo buscar trozos de vidrio.
        —¡…y tú no tienes cojones!
        “Pero tengo a mi hermano, payaso” —pensé yo.
        Aunque, a decir verdad, mi hermano andaba un poco raro y despegado desde hacía varios meses. No digo que no estuviese conmigo casi todo el tiempo pero… Por ejemplo, un día se hartó de mis respuestas a don Carlos y me prohibió que le acompañase a la catequesis de Confirmación. Es que yo sabía contestar a todas las preguntas sobre el Evangelio y se conoce que los otros chicos le dijeron que no me dejase entrar porque los dejaba en evidencia. Y eso que a ellos les daba igual, que hasta le vacilaban a don Carlos. Así que durante las charlas me quedaba en la iglesia o fuera, en la calle, esperando a que bajase. Las chicas no tenían la catequesis en la misma clase que los chicos y, al salir, se juntaban todos en la puerta de la iglesia para hacer estupideces. Una vez, entre tres chicas, zarandearon a mi hermano y le tiraron del pelo. Yo pensé “las va a machacar a host…, a tortazos”. Pero en vez de eso salió corriendo mientras se reía y se ocultó detrás de sus amigos. Ya digo que estaba desconocido. Además, algunos domingos no me acompañaba a misa y  por la tarde no me dejaba ir con él al cine. Y como mi padre había hablado con el encargado de la fábrica para que empezase a trabajar después del verano, a veces me decía:
        —Mira, yo ya he acabado la escuela y voy a empezar a trabajar. No te voy a llevar conmigo a todas partes… ¡Y deja ya de enterrar mariposas, que pareces tonto!
        ¡Es que no se me ocurría otra cosa que hacer! El Gordo, Chimo y Juanín andaban siempre detrás del Migue con un perro callejero canijo que habían encontrado Dios sabe dónde y yo procuraba no juntarme con ellos sin que estuviese cerca mi hermano porque se alejaban mucho entre los campos y vete a saber qué hacían.
III
        Entretanto, el cementerio de mariposas iba creciendo como un puzle de figura incierta. De unos lados, ordenado, de otros, caótico; unas tumbas cubiertas con gruesos cristales y otras con vidrios más frágiles, restos de ventanas rotas; algunas eran pequeñas y otras más grandes, según el tamaño de la mariposa correspondiente… Pasaba tardes enteras sin ver a la banda del Migue quien parecía haber perdido interés en hostigarme o en cazar mariposas, volcado como estaba en explorar el extrarradio con sus secuaces y el perro asqueroso que les seguía a todas partes. Sólo el Chimo, de vez en cuando, me traía noticias de “La banda” y la crónica de las hazañas de su jefe:
        —¿Sabes qué?
        —¿Qué?
        —Que al padre del Migue lo mataron en la cárcel.
        —Qué dices…, si se murió de cáncer de hígado que se lo pegó otro borracho por beber en  la misma botella…
        —Pues el Migue dice que no, que eso es lo que dice su madre para que la gente no sepa que su padre estuvo en la cárcel, que lo metieron por matar a un gitano de una puñalada.
        —¡Sí! ¡Ya! Y yo voy y me lo creo…
. . . . . . . . . . . . . .
        —¿Sabes qué?
        —¿Qué?
        —Que el otro día nos peleamos con unos del Camino Viejo…
        —¡Pues vaya!
        —…llegamos cerca de la presa de la acequia grande y al Gordo lo habían agarrado dos del Camino Viejo. Uno lo tenía cogido del cuello y otro le había bajado los pantalones. Entonces el Migue se puso a chillarles “¡Eh, hijoputas! ¡Dejad a ese chaval ahora mismo!”. Y los otros va y dicen: “¡Ven tú, si tienes huevos y nos obligas!” Y entonces el Migue y yo echamos a correr hacia ellos…
        —¿Y Juanín no fue?
        —¿Juanín? Juanín es un cagao y se quedó atrás.
        —Y por qué no les azuzasteis al perro.
        —¿El perro? ¡El perro es más cagao todavía que el Juanín! En cuanto nos vio correr y gritar se largó con el rabo entre las patas.
        —¿Y luego…?
        —Pues yo y el Migue nos liamos a hostias y uno de ellos se escapó y al otro lo cogimos contra el árbol gordo entre los dos… Y el Migue ¿sabes qué?
        —¿Qué?
        —Que sacó una navaja y se la puso en el cuello al del Camino Viejo y le dijo, dice: “¡A este chaval no lo toca nadie más que yo y si te veo otra vez por aquí te la clavo en los ojos!”
        —¡Ostr…! ¡Hostia, tú! ¿Y el Gordo qué hacía?
        —¿El Gordo? ¡Nada! Sentado en el suelo, llorando, con los pantalones en los tobillos y los calzoncillos llenos de tierra. Si hasta el Migue le dijo, dice: “¡Gordo!, ¿Quieres que lo raje a éste?” Y el Gordo le dijo que no, que lo dejara que se fuese.
        —¡Jopet…! ¡Joder, macho!
IV
        Durante los días siguientes les veía pasar, por la tarde, más allá de la acequia pequeña, al lado del cementerio de mariposas, hasta perderse tras el árbol gordo, cerca ya de la acequia grande. El perro seguía con ellos pero al Juanín no lo veía. Seguro que había dejado de ir con la banda del Migue. Aunque lo cierto es que tampoco aparecía por el kiosco Poveda, ni por los futbolines Tauro. En cuanto pude le pregunté al Chimo:
        —¡Oye, tú!
        —¿Qué pasa?
        —¿Has visto al Juanín?
        —¿Qué quieres tú del Juanín?
        —¿Yo? ¡Nada!
        —¿Entonces?
        —¿Es que ya no va con vosotros?
        —No. El otro día el Migue se fue con él hasta la cabaña del guarda y cuando volvieron el Migue le dijo que era un marica y que no lo quería en su banda y que mejor que no se lo encontrase por la calle.
        —Y el Juanín qué dijo.
        —¿El Juanín? ¿Ese marica? ¡No dijo nada! Se calló como una puta y se fue a su casa.
        —¿Y qué hicieron en la cabaña del guarda?
        —Eso no lo sé. El Migue se va allí algunas veces solo, o con el Gordo, o con el perro. Yo paso. Pero si quieres saberlo pregúntaselo a él. Mañana nos vamos a dar una vuelta hasta el árbol gordo; que el Migue dice que vamos a castigar al perro por ser un cobarde y un rajao. Si quieres, te vienes con nosotros.
        —Es que el Migue dice que para ser de su banda hay que pasar una prueba…
        —¡Bah! ¡Si es una chorrada!
        —Vale, pero, qué es.
        —¡Y una mierda te lo voy a decir! Si quieres saberlo te vienes mañana con nosotros, capullo.
        —¡Capullo tu padre!
        —¡A que te meto una hostia!
V
        Al otro día, a pesar de que el verano estaba casi por terminar, el sol parecía rabioso y estuvo quemando, toda la mañana, a las mariposas muertas. Hacia las tres de la tarde bajé a ver el cementerio y pensé que, aunque muy pequeños, los cuerpos en descomposición de las mariposas producirían algún tipo de gas (sobre todo con aquel calor que metalizaba el cielo) y que, por la noche, se desprenderían de las tumbas fuegos fatuos.
        —¡Y el sepultureeeeeeero! —oí de pronto a mi espalda, en la voz gangosa del Migue.
        —¡Joder, qué mierda de tío! —grité yo, asustado de mis propias palabras porque pensé que el Migue me iba a partir la cara.
        Pero el Migue no pareció molestarse. Venía con el Chimo, que llevaba al perro atado por el cuello, con una cuerda que seguramente procedía del tendedero de su madre.
        —¿Qué pasa? —dijo el Migue— ¿Te vienes a dar una vuelta con nosotros?
        —No sé —contesté— ¿A dónde vais?
        —¡Venga tío, a mí no me vaciles! —cortó el Chimo— Ya te dije ayer que íbamos a ir al árbol gordo a escarmentar a este hijoperra —y diciendo eso tiró de la cuerda de plástico azulón que apretaba el pescuezo del perro hasta levantarlo del suelo. El animal empezó a chillar e intentaba huir pero el Chimo se puso a darle patadas mientras seguía gritándome:
        —¡Así que, si quieres, te vienes y, si no, te quedas aquí con tus mariposas, pero deja ya de dar por culo!
        El Migue permanecía callado, mirándome, como si ya supiese mi respuesta:
        —¡Vale, vale! ¿Y el Gordo? ¿No viene?
        Echamos a andar mientras el Migue me informaba de que el Gordo ya estaría en el árbol. Saltamos la acequia pequeña, que entonces iba casi seca, y poco después miré hacia atrás. El Chimo daba fuertes tirones a la cuerda, a pesar de que el perro apenas se resistía a caminar. Tras él aún se veían brillar las pequeñas tumbas.
        —¿Vais a matar al perro? —pregunté.
        —¡Joder con las preguntitas! —refunfuñó el Chimo—. Tú estás un poquito tocao ¿no?
        El Migue caminaba deprisa y en silencio delante de nosotros.
       Entre la acequia pequeña y el árbol gordo apenas había una tabla de tierra en barbecho, dura y polvorienta, que, al recorrerla, no me pareció tan extensa como había imaginado desde el cementerio de mariposas. Sirviendo de linde al bancal, el árbol gordo hundía sus raíces en un montículo desde el que se veía la acequia grande con sus exclusas y, a lo lejos, la cabaña semiderruida que, decían, era del guarda de aquellos campos.
        El Gordo nos esperaba sentado junto al árbol, al que había atado un alambre de cobre y en el que se apoyaba una vara de hierro de las que se usan en las obras. A su lado había una especie de barreño metálico.
        Con un sigilo casi voluntario, el cielo se había ido oscureciendo mientras nos acercábamos al árbol y cuando llegamos a oír el saludo aflautado del Gordo estaba totalmente negro, taciturno y lleno de grumos:
        —¿Qué pasa, chavales? —dijo el Gordo y, señalándome preguntó— ¿Y éste? ¿Qué pinta aquí?
        —¿Qué pasa? —repliqué— ¿Te molesto acaso?
        —¿Acaso…? —murmuró confuso y agresivo el Gordo acercándose a mí. Pero el Migue se interpuso entre nosotros:
        —Tranqui, Gordi. Tú a lo tuyo. Agarra la barra y la palangana y estate al loro que éste va a atar al perro.
        —¿Que yo qué? —pregunté balbuciendo.
        El Migue me miró en silencio. Se me acercó. Yo no quise retroceder pero sentí que los testículos, con un cosquilleo de desaliento, querían encogerse hasta desaparecer dentro de mi cuerpo.
        —Que amarres al perro te he dicho. ¿O es que estás sordo?
        —Es que…
        —Es que nada, chaval. Nadie te ha obligado a venir con nosotros y si quieres quedarte aquí deja de lloriquear y ata al perro, coño.
        Aunque el Chimo le había quitado la cuerda del cuello, el perro permanecía a su lado olisqueándolo. Me aparté del Migue sin decir nada y tendí la mano hacia la cuerda pensando que, después de todo, no se me exigía una prueba desmesurada.
        —¡Y éste…! —se rió el Gordo—. ¿Qué hace ahora?
        —No te enteras de nada, chaval —me dijo el Chimo ocultando la cuerda a su espalda—. Tienes que atarlo con el alambre.
        Ya no me atreví a protestar. Agarré al perro por el pellejo del cogote y lo llevé hacia la base del árbol. Desde allí se veía la uniformidad negra del cielo: desde el cementerio de mariposas y las primeras casas, a lo lejos, hasta la caseta del guarda y el río remoto hacia el otro lado, todo parecía cubierto por un toldo de silencio y alquitrán.
        Cogí el extremo del hilo de cobre y me dispuse a enrollarlo en torno al cuello del perro pero la voz del Chimo me detuvo:
        —¡Para, tío! ¿Qué haces?
        —¿Cómo que qué hago? ¡Atarlo!
        El Migue se me acercó de nuevo y me hablo en voz baja:
        —Tienes que atarlo por los huevos.
        Pensé negarme y me tembló la barbilla. El Migue sonrió. Busqué la mirada del Chimo, que pareció comprender.
        —Déjame a mí Migue —dijo, apartándolo suavemente. Después se agachó y me tiró del brazo hasta que yo también me quedé en cuclillas. El perro trataba de lamernos la cara a uno y a otro.
        —Mira, ¿sabes qué?
        —¿Qué?
        —Que no pasa nada por tocarle los huevos a un perro…
        —O a otro chaval ¿eh Migue? —interrumpió el Gordo.
        —¡Que te calles, coño! —gritó el Migue y el Gordo enmudeció. El Chimo continuó hablando:
        —…pero si te parece muy difícil, yo te ayudo —y dirigiéndose al jefe de la banda—: ¿Eh, Migue, tú qué dices? El chaval le sujeta los cojones al perro y yo le enrollo el cable… Tampoco pasa nada, ¿no?
        El Migue miró al Chimo, luego al Gordo y asintió en silencio.
        —Venga, tú —me urgió el Chimo mientras se hacía con el hilo de cobre—, aguántale ahí los güitos.
        En un susurro pregunté:
        —Chimo, ¿para qué es la barra de hierro?
        —Tú a lo tuyo, chaval —murmuró el Chimo— lo que importa es que el perro no se mueva…
        El perro no se movía, pero tuve que apartarle la cola, rígida y escondida entre las patas, para sujetarle los testículos. El Chimo manipulaba el cable, como podía, alrededor del escroto.
        —¡Tío! ¡Tira un poco que así no hay manera!
        Yo intentaba no mirar pero quería mantener el tipo:
        —Es muy fino ese alambre ¿no?
        —Lo justo —contestó el Chimo— ¡Joder! ¿Quieres estirar más?
        Sujeté con fuerza las bolitas peludas y el perro se puso a chillar, pero el Migue lo tenía inmovilizado mientras el Gordo blandía la barra de hierro y el Chimo retorcía una y otra vez el alambre.
        El cielo se rasgó en un resplandor blanco y un estampido que estremeció la tierra. Miré hacia arriba y, a la luz intensa del relámpago, los tres parecían transfigurados. El perro había desaparecido. El alambre, con un girón de pellejo, yacía en el suelo y, mi mano, cubierta de sangre, sujetaba los testículos del perro, arrancados de cuajo. El trueno cesó y oí los chillidos enloquecidos del perro que huía. Salí tras él, gritando, y por un segundo supliqué que se parase para devolverle sus atributos. A mi espalda, el Gordo, alborozado, gritó:
        —¡Hostia! ¡No ha hecho falta aporrear la palangana!
        Y el Migue:
        —¡Ahora ya tienes cojones, chaval!
        Y el Chimo:
        —¡Mira a ver si tienen espinas o huesos! ¡Y entiérralos en un nicho de cristal!
        Perdí de vista al perro; perdí de vista todo, porque una lluvia espesa y grasienta me cegaba mientras corría y salpicaba en el polvo del páramo. Al llegar a la acequia pequeña ya todo era barro. La salté y llegué al cementerio de las mariposas sin haber abierto la mano. La lluvia, furiosa, había difuminado las tumbas. Uno de los vidrios más frágiles se rompió y caí entre el fango, los cristales y los cadáveres diminutos. Me quedé en el suelo, ensangrentado, gimiendo y llorando, entre las mariposas muertas, olvidado.