L'esquerra i l'estat

Ponderar la importància de l'Estat per a l'esquerra seria (com li va dir Mia Wallace a Vincent Vega en Pulp Fiction) un "exercici de futilitat": una de les obres més influents de Vladimir Illich fou L'estat i la revolució, Althusser insistia en el caràcter determinant dels aparells ideològics de l'estat i més a prop de nosaltres, als anys setanta Santiago Carrillo co-inventava l'eurocomunisme amb Eurocomunismo y estado. Això pel que fa als dirigents, als intel·lectuals. Però és el mateix Lenin qui es fa ressò, a Què fer? de la tendència quasi instintiva, "tradeunionista", de la classe obrera a reivindicar de l'estat millores socials i econòmiques, limitacions legals a la seua explotació. ¿Caldrà, en fi, citar el Manifest quan demana "centralitzar tots els instruments de producció a les mans de l'estat" i molt particularment la "centralització del crèdit en mans de l'estat a través d'un banc nacional amb capital de l'estat i amb monopoli exclusiu"?

Potser oposar radicalment societat civil i estat fóra excessiu per a marcar una línia divisòria entre l'instrument prioritari de les polítiques de dretes i d'esquerres però si n'hi ha quelcom que no s'entén és la frivolitat amb què l'esquerra realment existent es pren l'estat, la complaença amb l'estat blandiblú que patim. La merda d'estat que tenim.

I que el nostre estat és una merda és més que evident. Vivim en una espècie d'estat evanescent, làbil, vagarós. Limitat en la seua sobirania, des de fora, per una confederació amb poders de facto i institucions polítiques parasitàries i absolutament inútils i, des de dins, qüestionat permanentment pels nacionalismes de dretes i per l'esquerra (nacionalista i estàndard) que viu com si l'Estat Espanyol fos quelcom de "provisional", con si la seua acceptació fóra quelcom de merament "tàctic": ens indignem (amb tota la raó) quan el Bipartit Institucional modifica la Constitució del nostre estat a la veu d'"ar" de Berlín o París, però ens caguem en la Constitució, el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem "dels espanyols", de l'estat opressor, quan es fan presents en tant que estat compartit. I bé està si la negació de l'estat espanyol és una opció política totalitzant i coherent, però el que no té trellat és el "vivo sin vivir en mí" de l'esquerra espanyola sempre amb complex d'inferioritat (o de pecat) davant dels nacionalismes per tal de "sumar", de no "dividir", de no "restar"... Merda d'aritmètica!

Manuel S. Jardí (que segurament no hi serà d'acord amb la interpretació que faig de les seues paraules) diu al seu article "La gran pantomima" (http://www.linformatiu.com de 5 de setembre): "Si a l'esquerra queda vida, i sembla que en queda, toca anar canviant el marc de referències i posar atenció en una agenda pròpia. Sense complexos." Al seu torn, el professor Vicenç Navarro ("La democracia incompleta: la necesidad de una segunda transición", en http://www.vnavarro.org/) afirma que "en España el sistema electoral se distancia mucho del principio democrático que afirma que cada ciudadano debe tener la misma capacidad de determinar el quehacer común a través del sistema electoral. Esto, en España no ocurre. No cada voto vale lo mismo." Potser un element primordial d'aquesta "agenda pròpia, sense complexos" siga, com demana el professor Navarro, una proporcionalitat directa entre el Sobirà (únic, indivisible) i els seus representants. Potser l'esquerra espanyola (pense fonamentalment en els comunistes) hauria de recordar l'article 1er de la Constitució de la República Espanyola ("La República constitueix un Estat integral, compatible amb l'autonomia dels Municipi i les Regions") i vore si a Espanya n'hi ha suficient proletariat com per a "elevar-se a classe nacional".