dimecres, 9 de novembre del 2011

Quan tot té igual

La de voltes que he explicat als meus alumnes el concepte marxista d'alienació!  Com, allò que és creació (producció) humana es torna quelcom extrany i hostil envers el seu productor, i com aquest en ser-li expropiat el seu producte el sent  (i se sent) aliè, desposseït. No sé si l'adolescència, tan carregada d'ànsia creadora (o destructora), permet comprendre l'enormitat d'aquest concepte; si un xicon o una xicona de setze o dèsset anys pot experimentar la sensació que sentim ara moltes persones ja crescudetes en vore que no sabem res d'economia i que encara que sabèrem no hi podriem intervindre en cap sentit, que anys d'estudi i militància no aprofiten per a res davant d'unes eleccions on no hi ha manera de trobar una opció partidària adient, que no sabem definir creacions intelectuals com ara "esquerra", que el nostre sistema democràtic, el nostre estat, fins i tot la nostra classe són qualsevol cosa. Menos nostres. En fi. El mestre Krahe ho expressa molt bé: "cuando todo da lo mismo, por qué no hacer alpinismo."



La yeti (1ª parte)
Javier Krahe

Huyendo de Mary Pepa un buen día me enrolé
por poner tierra por medio y ya puestos a poner,
en un grupo de alpinistas que iban para el Everest.
“Paso la vida trepando, escalo la mar de bien”,
le dije al jefe del grupo. “Y tu novia te es infiel”,
respondió con cierta sorna. Pero me aceptó: “Anda, ven”
“Gracias, le dije, buen hombre, buen psicólogo es usted”.

Cuando todo da lo mismo
¿por qué no hacer alpinismo?

Y allá nos fuimos volando aunque yo prefiero el tren,
pero ellos no, y de eso no los pude convencer.
El Himalaya es enorme, ¡qué gran cordillera es!
y ésta su más alta cumbre –lo digo por si queréis
presumir de geografía– el Chomolugma o Everest,
donde el Nepal se acentúa y donde el Tibet también,
o sea, que está a caballo entre el Népal y el Tibét.

Y con tiempo favorable comenzamos a ascender,
ellos con sus banderitas, yo ya con dolor de pies.
Saltaré los pormenores, pasaremos un primer
escalón hasta alcanzar otra cota, otro nivel.
Camino del campo base unas huellazas ya se ven.
“Por aquí ha pasado el yeti”, dijo el bueno de Tinseng,
que era un sherpa veterano y que debía entender.

Aunque el frío era himalayo, de los que arruinan la tez,
estaba la nieve en calma y me apeteció ir a ver
como era aquello del yeti, porque tenía su aquél.
“Yo si no os importa mucho coronar el Everest
sin mi ayuda, pues os dejo y ya nos vemos después”.
Nos dimos fuertes abrazos, se fueron y, ahí me tenéis:
solito por esas nieves con un sandwich y un quinqué.

Con un quinqué y con ganas de aventura.
Con un sandwich y un quinqué tras la extraña criatura.
Iba pensando en mi ex: “Si me viera a estas alturas”.
Continuará...

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Amb tots els repectes, Jesús, que em fiques al Krahe que es va burlar de la nostra fe quan al Canal+ va possar dins d'un forn un crucifixe com si fos un Arguiñano i a esperar tres díes la seua resurrecció, que vols que et diga...

Jesús Párraga ha dit...

Tens raó, anònim. El mateix em va dir una amiga i li vaig contestar que sí, que Krahe és un blasfem però que n'hi ha tants de blasfems! I damunt sense la gràcia de Krahe. El cas és que no coneixia aquest fet deplorable... En fí! El mateix Krahe ho diu en una de le seues cançons: "¡como un gilipollas!" Doncs, això...
:)
(per cert que m'agradaria saber amb qui parle)
:)

Anònim ha dit...

Jo soc aquell de qui tu vas dir al blog del Xavi Aliaga:
"-Raphael?"
L'Anónim Liberal que a més a més es catòlic practicant. Tot un fatxa.
De jove també era d'esquerres i m'agradaba el Krahe. Tinc encara el LP que va grabar en directe a la Mandràgora amb el Sabina i el altre amb bigot que eixia en "Si yo fuera Presidente" de Tola.
I sí, d'aquell disc recorde al Krahe cantant lo de:
-" y yo como un gilipollas madre..."
i l'altra que acusa a l'exnovia de "ir por ahi diciendo que la tengo muy..."
Transcrius un poema del Vallejo. Casualitat, la meva dona es del Perú on em vaig casar. En una esglesia ara derruida pel terratremol de 2007. Aquest cap de setmana fará 22 anys d'aquelles noces. Jo, com pots compendre, soc més del Vargas Llosa. La seua influencia es important també en el meu canvi ideologic. Aixó i el coneixer bé el mal que han fet a les clases baixes el régims populistes que diuen defensarles.
Ah! Em va agradar molt l'article que vas escriure sobre "Eros i àgape". El Ratzinger es un grandissim intelectual al qui la majoria dels escriptors progres no son dignes de desnugarli les sandalies. Peró a més a més es el cap de la meua Esglesia, a la que com dia el meu estimat J.L. Martín Descalzo "Yo amo la Iglesia".
Un plaer.
Llorenç.

Anònim ha dit...

Passen els dies i no trobe resposta a la meva presentacio que em demanaves. Disculpam si m`ha endinsat en terreny privat. Bon Nadal.

Jesús Párraga ha dit...

No, no! Disculpa'm tu a mi! La veritat és que he estat una mica malalt, una mica llegint la novel·la de l'amic Aliaga (m'ha decepcionat un poc), una mica entretingut amb el facebook... i se m'ha passat contestar el teu comentari: "mea culpa".
:)
Jo també era d'esquerres de jove... i ara també, encara que, com diu Cernuda del seu ésser espanyol: "a la manera del que no puede ser otra cosa" i la veritat és que els gustos estètics estàndars de l'esquerra o la seua supèrbia intelectual em semblen una mica patètics (per exemple el menyspreu envers el papa sense haver-lo llegit), però què hi farem!
Ara, amb allò que no puc tampoc és amb l'altra supèrbia, Llorenç, la supèrbia dels neoliberals que tot ho expliquen apel·lant a la llei de l'oferta i la demanda... Potser el millor terreny d'encontre és la discusió permanent des dels valors cristians que són per damunt del Liberalisme i del Socialisme i, potser, inspirant tots dos en allò que de millor en tenen.
Salut, Llorenç i família en aquest temps d'Avent!