Vaig llegir (o crec recordar que vaig llegir) que segons
Borges, segurament plagiant un altre, la casualitat
és el nom que li donem a la causalitat
quan desconeixem els seus camins. O alguna cosa semblant, té igual. El cas és
que, aquesta idea, presuposa un ordre a l’univers. Una lògica potser
desconeguda, però cognoscible. De fet ací on habitem, en aquest món que
anomenem real, sembla regnar la casualitat, l’arbitrarietat atzarosa, però tenim
tal confiança que allò que percebem com a caos
en fixar-s’hi bé és cosmos, que hem inventat
(a banda de la ciència!) un espill, que ens acompanya al llarg del camí de la
història, on mirem el reflex de la realitat segons les lleis de la causalitat. Val
a dir, segons unes lleis de composició verificables, explicitables, que fan
raonable el món: si allò que vivim en la realitat és veritat (casual), allò que escribim en la literatura és, o ha de
ser, (causalment) versemblant. Tot i
que sabem que moltes vegades allò que és veritat és prou (però prou!)
inversemblant.
És al
realisme clàssic del segle XIX quan el principi de verisimilitud regna de
manera absoluta sobre la gran novel·la, modelitzadora de la realitat segons la
cosmovisió burgesa. Amb el segle XX l’espill pla de l’univers burgés es trenca
en mil fragments o esdevé un espill deformant. I encara estem així, més de cent
anys després: amb una novel·lística en què la frontera entre realitat i ficció
ha desaparegut, en què les lleis atzaroses, casuals, d’allò real interfereixen
la poètica de la narració. Una poètica que es retorç una vegada i una altra
admetent recursos, formes, tècniques, experiments, transgressions… Però que, al
remat, ha d’establir un diàleg amb la gran novel·la realista com és el cas d'Anna Karenina en El meu nom no és Irina, l’última novel·la de Xavier Aliaga.
Un
diàleg especular, doncs, però, com hem dit abans, amb espills deformants. En el
cas d’Aliaga espills enfrontats que ens mostren infinitat de plànols: si Madame Bovary (per exemple), segons
sembla, es va inspirar en un fet real, El meu no és Irina pren com a escusa un fet literari per crear un
altre fet literari que d’antuvi no pot ser, òbviament, sinó metaliterari. Valga la redundància com
és diu de costum, doncs a partir d’ací la multiplicitat de lectures d’El meu nom… ens recorda, per continuar
amb les referències russes, a les matrioixques, eixes nines que tenen a dintre
una altra nina i així fins a la ultimíssima pàgina.
Tanmateix
el resum de la novel·la és prou senzill: es tracta d’una reflexió narrativa
sobre el mateix fet de narrar. “Quan escric una novel·la la duc incorporada tot
el dia al cap”, “Escriure és bonic i creatiu [...] però té una part llandosa: has
de pensar quan i com situes la història. I entre altres coses, has de posar nom
a toooots els personatges.” “Quan escrius i crees un personatge, crees també
una imatge una mirada, uns ulls, unes faccions, uns cabells.”
Una
reflexió narrativa sobre el fet de narrar... i, si ens clavem en aquest
embolic, per moltes voltes que li peguem i moltes tècniques retòriques o
antirretòriques que hi farem entrar en joc al remat tenim la realitat, el relat
i un element situat al bell mig, poderós però solitari, el demiürg que ha d’ordenar
el caos i transformar-lo en cosmos: l’escriptor. Néstor (“eres guapo, jugues bé
al futbol”) o el seu alter ego “real-itzat” (“més baix, més gros, amb més canes
i menys atractiu) Andreu Galiana.
(Continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada