dilluns, 16 de setembre del 2013

Assumiràs la veu d’un poble... i si no vull?

"...nous sommes bien certains que nous n'avons pas mal à la tête, et que nous ne sommes pas boiteux, mais nous ne sommes pas si assurés que nous choisissons le vrai. De sorte que, n'en ayant d'assurance qu'à cause que nous le voyons de toute notre vue, quand un autre voit de toute sa vue le contraire, cela nous met en suspens et nous étonne. Et encore plus quand mille autres se moquent de notre choix, car il faut préférer nos lumières à celles de tant d'autres."
Blaise Pacal, "Pensées"

I
Banderes en un mateix edifici
Fa anys ja, quan era director d’un IES vaig mantindre una discussió prou estranya amb el meu cap d’estudis. Estranya (o a mi em pareix així) perquè em va retraure que “tu tens la mania de voler convèncer tothom!”. Li vaig contestar que “convèncer”, paraula que per a mi (no sé si és etimològicament correcte) vol dir “vèncer junts”, era la meua obligació. Davant dels nostres iguals hem d’argumentar, donar raons. Evidentment amb el temps vaig necessitar atenció psicològica i el meu psiquiatra em va aclarir la qüestió: “Per a moltes persones un argument equival a un insult, a una agressió. No tenim més remei que viure en societat i el ciment de les relacions socials no és necessàriament la raó”... I, potser, tenia raó. Però per damunt del realisme pessimista del meu company i del meu psiquiatra trobe que tenia més raó encara la meua àvia, senyora andalusa, senequista i sempre vestida de dol quan sentenciava tot negant Hume: “la pasión no quita el conocimiento.” El pathos no pot anul·lar (o no del tot) ellogos, la raó.
I tanmateix no només sembla que pot anul·lar-la sinó fins i tot fonamentar-la. És així que, sobretot en assumptes que afecten la “identitat” (nacional, de gènere, d’orientació sexual...), lanarració substitueix i anul·la l’argumentació com a fonament de la racionalitat moral i política: “jo he patit molt com a dona i per tant l’avortament és un dret”, “quan era menut el mestre em va fotre una hòstia per parlar català i per tant Catalunya té dret a l’autodeterminació”. D’allò se’n diu “fal·làcia naturalista”, però eixe és un altre tema.
Perdoneu l’esquematisme d’aquests entimemes però l’esquelet de les “argumentacions” que estic llegint aquests dies (d’amics, de periodistes, d’analistes diversos, d’una ribera i una altra de l’Ebre) en favor del procés secessionista català traspuen narrativa, pathos, sentiment i, fins i tot, sentimentalisme. Tot ha estat agravi, menyspreu, espoli, humiliació secular de Catalunya per part d’Espanya, una Espanya (o, segons els matisos, una de les dues espanyes) rància, casposa, fosca, opressora, àptera, sorda i cega... Per tantCatalunya té dret a l’autodeterminació.
Explícitament alguns amics han escrit que davant aquesta realitat injusta, que davant la negativa d’Espanya a escoltar la veu del poble català, que davant la realitat evident d’aquesta veu cada vegada més unànime en la demanda d’autodeterminació, que davant de tot això ja no és hora de legalismes, sil·logismes, dret internacional, constitucionalismes i històries: Catalunya té dret a decidir i això està fora de tota discussió. Punt.
Acceptem-ho. Encara que no hi ha base jurídica per a aquesta afirmació (no es pot apel·lar, segons l’ONU, al dret d’autodeterminació per trencar la unitat d’un estat democràtic i de dret), acceptem aquesta petitio principii si més no, per poder continuar parlant amb els amics que estimem.
No podem qüestionar el dret de Catalunya a l’autodeterminació. Bé. Raonem a partir d’ací.
II
“Catalunya té dret a l’autodeterminació” vol dir, evidentment, per metonímia, que “el poble català té dret a l’autodeterminació.” Això està clar. El problema és delimitar el concepte de “poble català”. Ara com ara (cal atenir-se als fets reals) “poble català” vol dir estrictament “ciutadans espanyols que viuen i treballen a la comunitat autònoma de Catalunya”. Ni andorrans, ni valencians, ni balears, ni aragonesos de la Franja de Ponent, ni ciutadans francesos de la Catalunya Nord, ni algueresos. Ni residents a Catalunya sense la nacionalitat espanyola. Val a dir que és una part dels ciutadans espanyols (una gran part, si voleu) residents a Catalunya la que determina pel fet d’enunciar-ho (massivament, insistentment, cridanerament) que la totalitat dels seus conciutadans tenen dret, encara que no vulguen tindre-ho, a decidir sobre la seua ciutadania...
Intentaré explicar-me de la millor manera que puga. Imaginem que jo sóc un ciutadà espanyol resident a Catalunya. Un català. No em qüestione en absolut la meua condició de ciutadà espanyol. Forme part d’una totalitat molt gran, el conjunt de tots els ciutadans espanyols. Ara bé, uns altres conciutadans catalans, que s’identifiquen amb la totalitat del poble (poble que no pot ser sinó el conjunt de ciutadans espanyols de Catalunya) decideixen que tots els catalans tenim dret a renunciar a la ciutadania espanyola, ho justifiquen amb arguments que jo no compartisc però és igual perquè l’única manera de saber si n’hi ha una majoria de catalans que volen la secessió és participar en un referèndum. I tan sols per participar-hi estic admetent que els que enuncien el dret a l’autodeterminació tenen raó... i jo no vull, no vull aquest dret que s’ha transformat en una obligació que em fa violència, que se m’imposa per una part de la ciutadania; no vull cap referèndum, no vull deixar de ser espanyol ni veurem en la necessitat de reafirmar-ho en un referèndum.
Heus ací que per seguir tenint la ciutadania que tinc, garantida per la Constitució que els meus governants han jurat complir i fer complir he de:
1.- Participar (encara que siga mitjançant l’abstenció, doncs forme part del cos electoral) en un referèndum convocat sense cap tipus de garantia legal.
2.- Admetre, en conseqüència, velis nolis, que els que convoquen el referèndum tenen la raó y la legitimitat per fer-ho i arriscar-me a perdre la ciutadania que tinc sense que la immensa majoria dels altres ciutadans espanyols puguen dir-hi res.
3.- Posar la meua vida i el meu futur en mans d’un procés que no vull, que no s’ajusta a la legalitat i al qual no estic obligat sinó perquè així ho ha decidit una part ínfima del cos polític al que pertanc: el conjunt de la ciutadania espanyola.
III
Espere, amics, que no considereu la situació que he descrit com a “falsa” o com un embolic sense base real que tan sols busca ocultar el meu “anticatalanisme”. De fet conec l’angúnia que produeix en algunes famílies catalanes l’atzucac del “referèndum, ja, ara mateix, a l’any vinent com a molt!” i la temptació de preguntar-se “què farà el nostre estat per nosaltres?”
Trobe que així com demanem a “Espanya” que escolte la veu d’una part important dels seus ciutadans que volen l’autodeterminació és “necessari i forçós” que demanem a “Catalunya” que escolte la veu d’una part considerablement més gran dels seus ciutadans que no la volen i l’única manera de “fer que siguin segurs els ponts del diàleg” és legalitzar i/o legitimar el procés secessionista.
Ara com ara la cosa està més o menys així: “Catalunya” vol un referèndum d’autodeterminació i ho vol molt autoritzadament perquè ho demana el govern català, gran part dels diputats del Parlament i sectors importants de la societat civil catalana; “Espanya” s’enroca en l’ordenament constitucional que no preveu cap referèndum d’autodeterminació i fins i tot apareixen veus que apel·len a la defensa armada de la constitució i dels ciutadans espanyols, la qual cosa reforça encara més l’argumentari secessionista. D’allò se’n diu “cercle viciós” i vulga Déu que no es transforme en una “espiral de violència”. No vull pensar que és això el que busquen els que no volen eixir de l’atzucac.
Considere que l’única manera d’eixir d’aquest cercle dantesc és canviar d’interlocutor. Els secessionistes no han de dirigir-se a “Espanya” que no pot sinó negar-se al diàleg: és absurd pretendre que una nació negue la seua sobirania total sobre el seu territori tenint, a més a més, el reconeixement internacional de les seues fronteres, la Unió Europea i el dret internacional del seu costat... per no parlar de les forces armades. Els que han assumit “la veu d’un poble” han de dirigir-se, precisament, al conjunt del poble tot garantint que el procés que proposen a la seua consideració és escrupolosament legal, i si no pot ser d’una altra manera, legítim.
IV
Supose que si admetem el “dret” d’autodeterminació, admetrem també que qualsevol dret s’ha d’exercir d’acord a una “forma” jurídica. Ara com ara la convocatòria d’un referèndum per part del govern català seria una evident il·legalitat i, a més a més (al meu entendre), estaria mancat de legitimitat. Tan sols fent servir els mecanismes i institucions vigents es pot donar forma al dret que s’invoca de la següent manera:
1.- Convocar un període de reflexió i debat de partits, sindicats, organitzacions empresarials, col·legis professionals i d’altres organitzacions socials i culturals de la societat civil catalana on s’evite absolutament qualsevol desmesura: no es pot condemnar els atacs “espanyols” i no fer res davant la crema de la bandera que molts catalans consideren seua o silenciar atacs a seus de partits “espanyolistes”.
2.- Després d’aquest període d’ample debat lliure i exhaustiu convocar eleccions al Parlament català tot anunciant al poble que els partits i entitats civils secessionistes es presentaran com a Front Nacional amb un únic punt al seu programa: la independència de Catalunya.
3.- Si el resultat de les eleccions dóna com a resultat un parlament amb majoria qualificada (no sé exactament el percentatge) el Govern Català es dirigirà al Parlament Espanyol amb la petició de canviar la Constitució Espanyola per tal de convocar legalment un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.
4- Si el Parlament Espanyol accedeix es fa el referèndum i es procedeix en funció del seu resultat.
5.- Si el Parlament Espanyol es nega el Govern Català declararà la independència de Catalunya de forma unilateral.
V
L’altre dia vaig comentar el Facebook aquesta proposta de procés i em va sorprendre (la meua capacitat de sorpresa és ben... sorprenent) el comentari d’un amic que més o menys venia a dir (esper no ser injust) que allò que amagava la meua proposta era un intent de dilació perquè, de fet, era impossible un acord semblant de Front Nacional. Açò és possible? Admetre que volem el fi (els que el volen) però no els mitjans justos sinó el que arrasen amb tot? Vull dir, és preferible el procés en la seua versió actual, absolutament, estancada i sense eixida raonable? ¿És tot o res, sense comptar amb aquells que no comparteixen que “allò que val és la consciència de no ser res sinó s’és poble”? Seguirem donant faena als tertulians bel·licosos, als periodistes venals? Als crema-banderes, als encaputxats, als que criden com a porcs “no son españoles, son hijos de puta” o “puta Espanya”? ¿”Callaremos ahora para llorar después”?

dijous, 12 de setembre del 2013

Sobre voces y pueblos



Salvador Espriu
Vicent Andrés Estellés

Hasta ahora, en los debates que nos traemos y llevamos algunos amigos y amigas en el facebook, subyace el principio discursivo (eso creo) de que “es posible razonar”, es decir flexibilizar las posiciones, buscar complicidades, aceptar el parecer del otro y tratar de empatizar con él aunque subsista la discrepancia. Y los temas no son demasiado abundantes: política, religión… y religión y política... que se despliegan en concreciones sociales, nacionales, lingüísticas, literarias, ecológicas, laborales, sanitarias, educativas… Qué sé yo, de todo un poco. Sin embargo hay un asunto que empieza a cuestionar el propio principio que permite la discusión. Ante la propuesta política de secesión de Cataluña he empezado a notar que el lecho duro de ese principio (es posible razonar) empieza a hundirse hasta un estrato más elemental, más agresivo y seco, más duro, más (valga la pedantería) “schmittiano”: “tú de qué lado estás”. Creo que, poco a poco, el verso “plural” de Espriu (“diversos són els homes i diverses les parles”) cede ante el verso unanimizador (si existe el palabro) de Andrés Estellés: “asumiràs la veu d’un poble”. Ante la realidad incuestionable del “pueblo” (español, catalán…) de nada sirve apelar a entidades abstractas como el estado, la legalidad, la ciudadanía o el derecho positivo. Todo esto disgrega (seguimos con Schmitt); son silogismos, ganas de embrollarse en la retórica, frente a la certeza pétrea de la comunidad productora de derecho (sujeto en sí misma de derecho) que constituye la ligazón comunitaria del “pueblo”. No lo niego: esta situación me da miedo. Miedo porque considero (ojalá me equivoque) que a Julián Marías no le falta razón cuando dice (en “Consideración de Cataluña”) “…nada me merece más respeto que la realidad, y hay que hacer constar un ‘hecho”: que España siente definitiva e irreversible su realidad actual […] e interpretaría como desgarramiento y mutilación cualquier alteración de ella, a la cual respondería, y hasta las últimas consecuencias, como un organismo animal lleno de vitalidad a quien se intenta arrancar un miembro o una víscera.” Pues bien, creo que la posibilidad del enfrentamiento civil es una “realidad” que hay que respetar (y si es posible conjurar), un “hecho” que ha de estar presente en nuestros razonamientos. Y cuando hablo de enfrentamiento civil no me refiero a un “unánime” pueblo catalán frente a un “unánime” pueblo español; me refiero a un terrorífico mosaico a la yugoslava en el propio territorio de Cataluña en el que a la pregunta simplificadora “¿tú de qué lado estás?” sólo puede seguir la afirmación “uno de los dos lados sobra”. Quiera Dios que me equivoque.